Sempre m’han fascinat els quadres on es veu un cirurgià que dona una lliçó d’anatomia mentre fa la dissecció d’un cadàver, rodejat d’un grup de cirurgians molt atents al que fa el professor (Fig.1).

És una forma d’ensenyament que ara no es practica, però que va ser essencial en el passat per fer progressar la medicina. La dissecció anatòmica fou la primera manera de conèixer l’interior del cos humà i veure els efectes causats per les malalties.

Fins a finals del segle XIII no es fan autòpsies amb el propòsit d’establir la causa de la mort. Abans no permetien les disseccions anatòmiques ni els romans, ni els jueus, ni els cristians, ni els musulmans.

La primera dissecció pública té lloc a Bolonya el 1315 per Mondino de Luzzi, autor del text Anatomia (c. 1316) (Fig.2).

Gradualment es van permetent les disseccions en altres indrets com Montpeller (1377), Pàdua (1429) i Paris (1478). El primer teatre anatòmic estable és el de Pàdua (1594), construït per Girolamo Fabrizi d’Acquapendente (Fig.3).

Es conserven en bon estat alguns teatres anatòmics, com els d’Uppsala, Barcelona, Sant Petersburg, Modena i Ferrara (veure aquesta entrada del blog de 10/1/22).

A la majoria d’escoles de medicina, els estudiants estan obligats a fer al menys una dissecció a l’any. La carència de cadàvers limita la pràctica de les disseccions ja que només es podien fer a delinqüents ajusticiats, tot i que després es va ampliar a pobres que morien a l’hospital i no tenien família.

Als Països Baixos les disseccions no comportaven cap conflicte legal, perquè els ajuntaments de les ciutats grans autoritzaven una dissecció pública anual, que es feia en un teatre amb una capacitat per 200 a 500 espectadors, que pagaven l’entrada per veure la dissecció, que acabava amb un banquet que organitzava el gremi de cirurgians.

Alguna d’aquestes disseccions públiques va ser objecte d’una pintura que recordava el moment i deixava constància dels protagonistes en ple segle XVII, coincidint amb el benestar econòmic dels Països Baixos en aquest segle (veure aquesta entrada del blog de 19/4/21).

La lliçó d’anatomia més antiga que està plasmada en un quadre és la pintada per Michiel van Mierevelt el 1617 (Fig.4). Rembrandt es va inspirar en aquest quadre per pintar la seva lliçó d’anatomia.

La segona lliçó des del punt de vista cronològic és la “Lliçó d’osteologia del doctor Sebastiaen Egbertsz“, de 1619. No és una dissecció, sinó una classe sobre l’esquelet, atribuïda al pintor neerlandès Thomas de Keyser (Fig.5).