Héctor Orrego, autor de “Mis años de aprendizaje”

Fa una mica més de dos anys que vaig dedicar una entrada d’aquest blog a Héctor Orrego, una de les persones que he conegut que més m’ha impressionat. Era un orador extraordinari, amb una notable prestància física, que quan exposava en públic no podies deixar d’escoltar-lo. (Fig.1). Sabíem que havia tingut una vida atzarosa, ja que havia sigut detingut pels esbirros de Pinochet per qüestions ideològiques i va haver de marxar del seu país.

Héctor Orrego
Fig.1 Héctor Orrego

Orrego era un home d’esquerres nascut a Xile, fil d’una família de multimilionaris. El seu pare era metge, degà de la facultat de medicina de Santiago i una de les autoritats nacionals en pneumologia. Suposo que Pinochet no devia entendre com un home ric, que a més era un triomfador, ja que era jove, atractiu, intel·ligent, culte i de família distingida, fos d’esquerres.

En aquesta entrada no volia parlar de l’Orrego hepatòleg, a qui ja li vaig dedicar aquesta entrada el 29/11/22, sinó per haver escrit un llibre molt atractiu, “Mis años de aprendizaje”, quan tenia 84 anys (Fig.2). El llibre ha estat editat a Santiago de Xile i potser costi de trobar aquí, però si teniu facilitat per aconseguir-lo, feu-ho. És un llibre petit, que explica la seva infància en una ciutat, la capital d’un país que havia entrat en una recessió econòmica. Pel llibre hi circula la família, especialment la materna que era la rica.

Portada del seu llibre de memòries de infància
Fig.2 Portada del seu llibre de memòries de infància

Orrego devia tenir una memòria privilegiada perquè la lectura del llibre et transporta al Xile de principis del segle XX i te l’explica amb aire de sorprès per les coses que anava descobrint, i de quines manera anava reconeixent el caràcter dels membres de la seva família. El seu avi per exemple llegia cada dia el Times, que li arribava des d’Anglaterra en vaixell, de tres a cinc mesos després de la seva publicació. Quan arribava el paquet de diaris, ell els llegia per rigorós ordre de publicació.

Si llegiu aquest llibre de memòries en voldreu saber més de la vida d’Orrego, que va ser un investigador destacat, però original. Per raó del seu caràcter sempre havia de formular teories inèdites, explicacions fisiopatològiques en que ningú havia pensat, però que tenien una certa base teòrica. Moltes de les seves hipòtesis no es van confirmar, però la seva formulació tradueix una mentalitat oberta, capaç de plantejar-se coses noves, i propostes agosarades.

Em sabria greu que oblidéssim el Dr. Orrego, l’inspirador de la “Oda al hígado” de Pablo Neruda.

ODA AL HÍGADO

Modesto,

organizado

amigo,

trabajador

profundo,

déjame darte el ala

de mi canto,

el golpe

de aire,

el salto

de mi oda:

ella nace

de tu invisible

máquina,

ella vuela

desde tu infatigable

y encerrado molino,

entraña

delicada

y poderosa,

siempre

viva y oscura.

Mientras

el corazón suena y atrae

la partitura de la mandolina,

allí adentro

tú filtras

y repartes,

separas

y divides,

multiplicas

y engrasas,

subes

y recoges

los hilos y los gramos

de la vida, los últimos

licores,

las íntimas esencias.

Víscera

submarina,

medidor

de la sangre,

midiendo y trasvasando

en tu escondida

cámara

de alquimista.

Amarillo

es tu sistema

de hidrografía roja,

buzo

de la más peligrosa

profundidad del hombre,

allí escondido

siempre,

sempiterno,

en la usina,

silencioso.

Y todo

sentimiento

o estímulo

creció en tu maquinaria,

recibió alguna gota

de tu elaboración

infatigable,

al amor agregaste

fuego o melancolía,

una pequeña

célula equivocada

o una fibra

gastada en tu trabajo

y el aviador se equivoca de cielo,

el tenor se derrumba en un silbido,

al astrónomo se le pierde un planeta.

Cómo brillan arriba

los hechiceros ojos

de la rosa,

los labios

del clavel

matutino!

Cómo ríe

en el río

la doncella!

Y abajo

el filtro y la balanza,

la delicada química

del hígado,

la bodega

de los cambios sutiles:

nadie

lo ve o lo canta,

pero,

cuando envejece

o desgasta su mortero,

los ojos de la rosa se acabaron,

el clavel marchitó su dentadura

y la doncella no cantó en el río.

Austera parte

o todo

de mi mismo,

abuelo

del corazón,

molino

de energía:

te canto

y temo

como si fueras juez,

metro,

fiel implacable,

y si no puedo

entregarme amarrado a la pureza,

si el excesivo

manjar

o el vino hereditario de mi patria

pretendieron

perturbar mi salud

o el equilibrio de mi poesía,

de ti,

monarca oscuro,

distribuidor de mieles y venenos,

regulador de sales,

de ti espero justicia:

Amo la vida: Cúmpleme! Trabaja!

No detengas mi canto.

Hi ha un comentari

  1. Miquel Bruguera. Llegint aquesta bella i ben argumentada oda al fetge de Pablo Neruda, inspirada pel dr. Órrego, queda ben palesa la gran personalitat d’aquest metge xilè.

    Romà Massot.

    M'agrada

Deixa un comentari