Fa una mica més de dos anys que vaig dedicar una entrada d’aquest blog a Héctor Orrego, una de les persones que he conegut que més m’ha impressionat. Era un orador extraordinari, amb una notable prestància física, que quan exposava en públic no podies deixar d’escoltar-lo. (Fig.1). Sabíem que havia tingut una vida atzarosa, ja que havia sigut detingut pels esbirros de Pinochet per qüestions ideològiques i va haver de marxar del seu país.

Orrego era un home d’esquerres nascut a Xile, fil d’una família de multimilionaris. El seu pare era metge, degà de la facultat de medicina de Santiago i una de les autoritats nacionals en pneumologia. Suposo que Pinochet no devia entendre com un home ric, que a més era un triomfador, ja que era jove, atractiu, intel·ligent, culte i de família distingida, fos d’esquerres.

En aquesta entrada no volia parlar de l’Orrego hepatòleg, a qui ja li vaig dedicar aquesta entrada el 29/11/22, sinó per haver escrit un llibre molt atractiu, “Mis años de aprendizaje”, quan tenia 84 anys (Fig.2). El llibre ha estat editat a Santiago de Xile i potser costi de trobar aquí, però si teniu facilitat per aconseguir-lo, feu-ho. És un llibre petit, que explica la seva infància en una ciutat, la capital d’un país que havia entrat en una recessió econòmica. Pel llibre hi circula la família, especialment la materna que era la rica.

Orrego devia tenir una memòria privilegiada perquè la lectura del llibre et transporta al Xile de principis del segle XX i te l’explica amb aire de sorprès per les coses que anava descobrint, i de quines manera anava reconeixent el caràcter dels membres de la seva família. El seu avi per exemple llegia cada dia el Times, que li arribava des d’Anglaterra en vaixell, de tres a cinc mesos després de la seva publicació. Quan arribava el paquet de diaris, ell els llegia per rigorós ordre de publicació.

Si llegiu aquest llibre de memòries en voldreu saber més de la vida d’Orrego, que va ser un investigador destacat, però original. Per raó del seu caràcter sempre havia de formular teories inèdites, explicacions fisiopatològiques en que ningú havia pensat, però que tenien una certa base teòrica. Moltes de les seves hipòtesis no es van confirmar, però la seva formulació tradueix una mentalitat oberta, capaç de plantejar-se coses noves, i propostes agosarades.

Em sabria greu que oblidéssim el Dr. Orrego, l’inspirador de la “Oda al hígado” de Pablo Neruda.

ODA AL HÍGADO