Pierre Rayer, nascut l’any 1793 a Saint-Sylvain (Calvados), estudia a la Facultat de Medicina de Caen. Un cop graduat, baixa a París on ingressa a l’Hôtel-Dieu després de superar l’examen per a ser “metge intern dels hospitals de París”, l’any 1813. El 1818, obté el títol de doctor amb una tesi sobre la història de l’anatomia patològica. El 1825, és nomenat metge de l’hospital Saint-Antoine, i el 1832 de l’hospital de la Charité on hi roman fins que es jubila. També és l’investigador i el primer president de l’Associació de Previsió i Socors mutus dels metges francesos.

Pierre Rayer és un exemple del metge científic del segle XIX a Europa. Un clínic excel·lent, interessat en conèixer el substrat histològic de les malalties i els mecanismes de producció dels símptomes i de les alteracions funcionals (Fig.1).

Encara no s’havia entrat en l’època de les especialitats, i els metges més destacats del seu temps podien fer contribucions en el coneixement de malalties de diferent òrgans o sistemes. No obstant, la presentació d’un tractat sobre malalties del ronyó permet situar-lo entre els iniciadors de la Nefrologia, un pioner (Fig.2).

També va publicar un tractat sobre malalties de la pell, per això també el podríem considerar un precursor de la Dermatologia. El tractat estava compost per tres volums i anava acompanyat d’un atles amb 400 il·lustracions (Fig.3).

El 1862, quan tenia gairebé 70 anys, és nomenat degà de la Facultat de medicina de París.

Rayer era un metge excel·lent amb una gran capacitat diagnòstica que va dedicar-se a tots els camps: anatomia patològica, fisiologia, terapèutica i epidemiologia. El seu treball més notable és el de les malalties del ronyó publicat en tres volums entre 1837 i 1841. El 1850, era el coeditor de la Revue de Médecine.

A la mort de Pierre Rayer, la seva filla dona tots els seus bens a l’ajuntament de Saint-Sylvain per crear un orfenat. Cent quaranta anys més tard, aquest orfenat s’ha convertit en lloc d’acollida de nois amb dificultats socials.

Pierre François Olive Rayer (1793-1867) va descriure el borm dels cavalls (muermo en castellà), en col·laboració amb Casimir Davaine (1812-1882). El borm va estar present fins a la Primera Guerra Mundial, i va ser la principal malaltia contagiosa del sistema respiratori equí. Sortosament va ser eradicada durant el segle XX, i va desaparèixer dels nostres estables gràcies a les mesures de vigilància i al sacrifici d’animals infectats, així com també a les restriccions frontereres.

El borm, una malaltia contagiosa sovint mortal dels solípedes, ara només es troba en àrees remotes del món. Està causada per Burkholderia mallei, abans Pseudomonas mallei. És una infecció típica d’equins (cavalls, ases i mules), encara que també afecta ovelles, cabres, gossos i gats. Ocasionalment els humans es contagien per la ingestió d’aliments o aigua contaminats, i ha de ser considerada una zoonosi. El 1837, el normand Pierre Rayer va ser el primer a descriure els efectes de la malaltia en els éssers humans.

La malaltia es caracteritza per secreció nasal purulenta, ulceració de la mucosa nasal, lesions pulmonars i nòduls ulcerosos al llarg dels vasos limfàtics subcutanis. El control es basa en l’aïllament i el sacrifici dels animals afectats. B. mallei es troba a la secreció purulenta del nas dels animals infectats. És una malaltia pròpia dels cuidadors d’animals.

Referències

G. Richet. From Bright’s disease to modern nephrology: Pierre Rayer’s innovative method of clinical investigation. Kidney Intern.,1991; 39: 787 – 792.