En Lluís Daufí va ser un d’aquells homes que tot el que varen fer, ho van fer bé. És també un d’aquells homes que, un cop van ser morts, han estat oblidats i la majoria de la gent jove no sap qui va ser.

Jo el recordo molt. Va ser un dels millors professors que vaig tenir durant la carrera (Fig.1). A més era un professor gens distant dels alumnes. Ho vaig comprovar en les reunions que vaig tenir amb ell quan jo era com delegat de curs, càrrec que vaig tenir l’any de la Patologia General.

El Dr. Daufí era tortosí. Va estudiar medicina i es va quedar a la Facultat de Medicina perquè l’interessava la docència, no únicament com activitat professional, sinó com a tema d’estudi i investigació.

Es gradua l’any 1954 i es queda a la càtedra de Patologia General per donar classes de l’assignatura, atendre els malalts hospitalitzats i fer recerca sobre mètodes pedagògics. El 1959, es doctora amb la tesi “Estudio sobre la acción del ácido glucurónico en la intoxicación hepática experimental”, dirigida pel professor Arturo Fernández-Cruz qui, des de la seva arribada a la Facultat de Medicina de Barcelona l’any 1955, el fa el seu professor adjunt a la càtedra de Patologia General. El maig de 1966, és un dels 68 professors expulsats de la Universitat per haver assistit a l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Els fets, ocorreguts entre els dies 9 i 11 març, es coneixen com La Caputxinada, que acaba amb el setge policial al Convent dels Caputxins de Sarrià. Daufí és sancionat de feina i sou durant un termini de dos anys. La seva vida acadèmica s’interromp i decideix marxar als Estats Units, on treballa i fa recerca sobre mètodes de docència entre altres temes a la Universitat de Michigan, a Ann Arbor, del desembre de 1967 al 1970. En tornar a Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona el contracta per dirigir el Departament d’Investigació de l’Institut de Ciències de l’Educació (Fig.2).

L’any 1981, Josep Laporte, aleshores conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, el nomena director general de Promoció de la Salut i Seguretat Social del Departament de Sanitat, càrrec que només exerceix un any perquè ha d’ocupar el de director de l’Institut d’Estudis de la Salut, un altre any més.

Ingressa com a directiu de Ciba-Geigy, des d’on fa una notable tasca educativa amb la publicació d’alguns llibres divulgatius com “El cuerpo humano, esa máquina maravillosa” el 1984 i “La enfermedad hoy” de 1987. Aquesta activitat divulgadora, Daufí la fa sobretot a la secció de Biologia i Medicina, una pàgina setmanal de La Vanguardia en la qual s’encarrega de redactar gran part de la informació mèdica que es publica cada diumenge durant vint-i-cinc anys al rotatiu barceloní. Aquest espai, conegut amb el títol de “La Vanguardia de la Medicina”, es considera la primera manifestació de periodisme científic que es publica de manera regular a la premsa del nostre país.

Jo llegia regularment la pàgina del Dr. Daufí i sempre la trobava excel·lent, però no vaig tenir cap contacte personal amb ell. La represa de la nostra relació personal va ser l’any 2002. Jo era president del Col·legi de Metges i ell era un metge jubilat que es dedicava a escriure novel·les d’intriga amb temàtica medico-científica. Les dues primeres, Solución Final (1991) i El síndrome de Caín (1996), les signa amb el pseudònim de ‘’David Sharon’’, mentre que la tercera, La llave del paraíso (2005), ja la signa amb el seu propi nom (Fig.3).

El vaig convocar per proposar-li dirigir una sèrie d’entrevistes a metges grans amb l’objectiu principal de fer conèixer als col·legiats l’experiència dels metges grans. Professionals de la medicina que en la seva etapa de màxima activitat professional van fer aportacions de qualitat en la seva especialitat. Els metges aportarien les seves vivències sobre els estudis de medicina, l’exercici professional i la seva apreciació sobre l’evolució al llarg del temps de la professió en general.

Es van poder fer disset entrevistes, publicades en paper i que s’inserien en la revista col·legial, de manera que eren assequibles a tota la col·legiació. El 2009, es va fer l’última entrevista a l’única metgessa, la Dra. Maria Oliveras. El Dr. Daufí va morir i ningú va voler assumir el repte de continuar una obra excel·lent, que fa un parell d’anys hem recuperat amb un canvi d’estructura.

Referències

Josep-Eladi Baños, Marta Torrens. Un altre metge escriptor de novel·la policíaca: Lluís Daufí i Moreso. Annals Medicina, 2013;96: 191.

Miquel Bruguera. Lluís Daufí i Moreso (Tortosa, 1927 – Barcelona, 2013). Servei d’Informació Col·legial, 2013; 138: 43.

Miquel Bruguera. Lluís Daufí i Moreso. Galeria de Metges Catalans

Corbella J. Lluís Daufí i Moreso. Obituari. La Vanguardia 26 de febrer de 2013.