Demà ja hi haurà una entrada convencional del blog. Parlaré d’un amic metge, en Carles Martí, que ens va deixar prematurament fa 23 anys, i a qui els metges de Reus col·locaran demà el seu retrat a la Galeria de Retrats de l’Hospital de Sant Joan de Reus.

Jo he passat aquests dies sense blog ingressat al Clínic (Fig.1). Feia anys que no hi havia estat ingressat, i quan em van donar l’alta fa pocs dies vaig sentir la necessitat de comentar que he constatat una notable millora en les actituds i la conducta del personal assistencial, metges, infermeres, auxiliars i porta-lliteres, en relació a la meva hospitalització anterior i respecte a la impressió que tenia quan era metge de l’hospital de 1966 a 2012.

Quan jo treballava era poc conscient que la relació entre els professionals assistencials i els malalts era bona però millorable. Probablement els sanitaris estaven més interessats per la patologia dels nostres malalts, que no pas en els malalts com persones.

No era estrany que, quan jo feia de metge, els sanitaris es referissin als malalts dels qui parlaven entre ells pel número del llit que ocupaven i no pas pel seu nom o el seu cognom. Tampoc recordo que els sanitaris en el seu primer contacte amb el malalt o malalta es presentessin, dient el seu nom, càrrec, i relació que tindrien amb el pacient.

Aquesta setmana que he passat a l’hospital, he estat a un llit d’Urgències (Fig.2), a una sala de medicina i a un servei quirúrgic en el que he estat al quiròfan, a la unitat de reanimació post-anestèsica (Fig.3) i a la sala d’hospitalització. Figureu-vos a quants sanitaris he saludat, i quants noms diferents he sentit.

Cada sanitari m’explicava el motiu de la visita i m’informava del que m’havia de fer i per què. Vaig quedar admirat i alhora agraït per aquesta política de tracte amb els malalts, que suposava l’aplicació d’uns patrons de conducta definits i que s’havien incorporat a tots els treballadors del centre.

Aquesta preocupació pel confort i la tranquil·litat del malalt, que està informat del que ha de passar amb ell, arribava als porta-lliteres. Vaig recordar, en un dels trasllats en cadira de rodes a RX, un ingrés meu bastant anys enrere, en el que em van portar a RX de nit i vaig esperar sol molta estona en una sala on no hi havia ningú, congelat de fred. En aquest ingrés he anat un parell de cops a RX i els desplaçaments han estat agradables, perfectament tapat per una manta que escalfava.

En resum, he comprovat que el Clínic disposa d’un gran nivell assistencial, mèrit dels metges i metgesses, però també un excel·lent sistema de relació sanitari/malalt, que s’ha d’atribuir a la direcció dels diferents grups de professionals assistencials.

Amb aquest escrit vull donar les gràcies a la gent que m’ha cuidat. No puc esmentar el nom dels metges, infermeres i auxiliars, que m’han atès, però he demanat a la direcció mèdica que enviï per correu electrònic el meu reconeixement a tots els que estaven de servei allà on jo estava ingressat, els dies en que jo he estat a l’hospital. Coneixent el lloc que he ocupat a les sales podran saber el nom dels que s’ocupaven de mi. Espero que entenguin que el text és una manifestació d’agraïment i d’afecte tant a metges, metgesses, infermers, infermeres com als auxiliars (crec que ara es diuen i es presenten com a TCAIs, Tècnics en Cures Auxiliars d’Infermeria) . Els hi he posat un 10 de nota. Gràcies.

De passada felicito a l’equip directiu, que és també el que té el mèrit. L’única pregunta que els hi faria és la següent: “Cal sempre adreçar-se al malalt directament pel nom?”. (Es podria en alguns casos utilitzar el cognom precedit per la paraula senyor? Potser hi ha gent gran a qui sorprèn o no agrada aquesta familiaritat…).