Avui és un dia especial per la família de Carles Martí i dels seus amics, perquè es penja la seva fotografia a la Galeria de retrats dels metges reusencs més il·lustres que hi ha al soterrani de l’Hospital de Sant Joan. Jo estava present a l’acte que es va celebrar l’any 2023 quan es va penjar el retrat del Dr. Josep Laporte Salas. Avui hi penjarem el del Dr. Carles Martí (Fig.1).

La Galeria de fotografies dels metges de Reus és com una galeria de la fama, si voleu en un to modest, però que exhibeix els metges de Reus més destacats. El soterrani de l’hospital de Reus és prou llarg perquè els futurs metges que mereixin ser-hi hi tinguin lloc.

Avui recordem el Carles Martí. Jo ho faig per escrit perquè no podré estar present a l’acte, però sento que tinc el deure de fer-ho, ja que en Carles era un bon amic, un metge brillant, un investigador destacat i un docent inquiet i motivador, i vull que les meves paraules d’elogi tinguin la màxima projecció. Malauradament va morir massa aviat.

En Carles i jo érem del mateix curs a la Facultat de Medicina de Barcelona, i vàrem estar junts a la sala de dones del tercer pis de la càtedra del professor Gibert Queraltó com alumnes interns i després com metges recent graduats. Érem metges amb funcions de R-1 (residents de primer any) de la sala (Fig.2).

En Carles em feia enveja perquè era el company més polit i elegant que jo havia tingut. Ben pentinat, amb un parlar pausat, sempre tranquil.

Vaig agrair-li que em designés padrí del seu casament amb la Montserrat Jufresa, casament que tingué lloc en una capella lateral de la catedral de Barcelona, i després va seguir amb una xocolata desfeta al carrer Petritxol.

En Carles era un tipus progressista, fill d’un alcalde socialista de Reus. Es va sentir solidari dels estudiants progressistes de la universitat de Barcelona (UB) en la fase de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB (SDEUB), que estava previst pels dies 9 a 11 de març de 1966 al convent dels caputxins de Sarrià.

Els estudiants que lideraven aquesta iniciativa havien demanat el suport dels intel·lectuals catalans, en forma d’assistència a la reunió constituent, per donar a la opinió pública la idea que el seu projecte estava consensuat amb el professorat.

La policia, liderada pel comissari Vicente Juan Creix, no era de la mateix opinió i va envair el convent dels caputxins de Sarrià on se celebrava l’acte. Van identificar tots els presents per poder aplicar les sancions corresponents.

Dels metges recordo que van assistir-hi el professor Lluis Daufí, i els Drs. Enric Vilardell Latorre i Carles Martí Henneberg. El càstig per haver anat a la caputxinada va ser l’expulsió de la universitat durant dos anys.

La caputxinada va estimular l’aparició de moviments populars de caràcter polític, com l’Assemblea de Catalunya, i va incorporar a la lluita anti-franquista un ampli sector eclesiàstic.

Al Carles li van tancar una porta, però ell en va obrir una altra. No pogué quedar-se a la universitat, i va començar l’etapa d’especialitzar-se en endocrinologia pediàtrica. Va a Paris, on passa quatre anys amb el professor Pierre Royer, que era el top de l’endocrinologia europea i un expert en creixement (Fig.3).

A la tornada, l’any 1974, obté una plaça de metge adjunt a la Clínica Infantil de la Vall d’Hebron on s’hi queda fins 1983, quan el nomenen cap de servei de pediatria a l’Hospital de Sant Joan de Reus.

L’any 1986, guanya la plaça de professor titular de pediatria a la universitat Rovira i Virgili. Dirigeix una vintena de tesis i tesines, i connecta el seu servei amb serveis similars d’hospitals americans.

És el pediatre amb més prestigi de Catalunya en el camp de l’Endocrinologia i de la Nutrició. Durant uns anys és membre de les juntes de la societat catalana i l’espanyola de Pediatria.

La Fundació Danone va instituir el Premi Carles Martí Henneberg, que distingeix els que han tingut una trajectòria científica més brillant.

Hi ha molts metges que tenen a Carles Martí molt present. Alguns perquè vàrem ser amics seus. Altres perquè estan orgullosos d’haver estat premiats per la seva feina d’investigador amb un premi que duu el seu nom, i finalment altres perquè el Carles va ser el seu mestre i els hi va dirigir la tesi doctoral o una tesina. Tots lamentem que ens deixés massa aviat.