Aquesta entrada del blog és una adaptació, una mica escurçada, d’un document de la RAMC que explica les relacions entre Acadèmia Medico – Pràctica i RAMC.

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) va ser creada l’any 1770, amb el nom d’Acadèmia Mèdico – Pràctica de Barcelona, en resposta a una petició dels doctors Joan Steva, Pere Güell i altres metges. El primer president fou Pere Güell i Pellicer.

L’autorització de l’Acadèmia fou, en realitat, supletòria. La Universitat de Barcelona havia sigut tancada pel rei Ferran VII i se n’havia obert una altra a Cervera. Quan els metges de Barcelona demanen la restauració de la seva Universitat, la resposta del poder central va ser que no es concediria la Facultat de Medicina, però sí una Acadèmia si fos demanada.

Durant algun temps les reunions de l’Acadèmia es van fer en una sala cedida per l’Ajuntament. La inauguració solemne es va fer el 10 d’octubre de 1779, amb una lliçó de Jaume Bonells, soci resident a Madrid, amb el tema “Sobre la utilidad y necesidad de las Academias de Medicina Práctica”.

L’Acadèmia feia reunions científiques en les quals es presentaven treballs, que eren objecte de discussió.

Entre els membres més destacats de l’Acadèmia dels primers temps cal recordar el doctor Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (Fig.1), que des del 1801 regentà una Càtedra de Medicina Pràctica, tutelada per l’Acadèmia, i que serví perquè els alumnes del Col·legi de Cirurgia poguessin obtenir el títol de cirurgia sense haver de passar per Cervera. L’Acadèmia fou doncs, de fet, un element supletori de la manca de Facultat de Medicina. Salvà fou el metge pràctic més important al seu temps.

Un altre membre important entre els metges del segle XVIII és Francesc Carbonell i Bravo (1768-1837). Era metge i farmacèutic, autor d’uns Elements de química que van tenir difusió europea.

Entre els membres més coneguts per la seva activitat institucional i científica, i per la projecció ciutadana d’aquest període, cal mencionar el Bartomeu Robert (1842-1902), que fou president, catedràtic de medicina, el metge pràctic de més prestigi a Catalunya en molts anys i alcalde de la ciutat; a Joan Giné i Partagàs (1836-1903), degà de la Facultat de Medicina, Josep Letamendi (1828-1897), un dels motors en diversos camps de la medicina, amb pensament original propi; Jaume Pi Sunyer (1851-1897), catedràtic de patologia general i introductor dels nous enfocaments europeus en la nostra medicina. Altres noms son Salvador Cardenal, introductor de la cirurgia antisèptica a Catalunya i el màxim cirurgià nostre del seu temps; Lluís Comenge, primer gran historiador de la medicina catalana; Miquel Fargas, impulsor de la ginecologia, Ramon Turró, creador d’escola d’immunòlegs. I més tard, ja en ple segle XX, amb la presència d’August Pi Sunyer (1879-1965), catedràtic de fisiologia i impulsor de l’Institut de Fisiologia, que ha estat el grup de recerca científica més important que hi ha hagut fins a la guerra a Catalunya.

L’Acadèmia anava fent la seva tasca en un edifici que se li feia insuficient i envellia, al carrer dels Banys Nous. Calia cercar-ne un altre. El Col·legi de Cirurgia s’havia transformat el 1843 en Facultat de Medicina. Quan aquest va marxar el 1906 cap a les noves instal·lacions del carrer de Casanova, amb un hospital propi, el Clínic, l’edifici fou cedit per l’Estat per ser la seu de la Reial Acadèmia de Medicina (Fig.2).

La cessió de l’edifici, per part del Ministeri d’Instrucció Pública, es feu per una Reial ordre de 20 de juny de 1928. La sessió solemne, amb assistència del rei i del cap del Govern, es va fer el 4 d’octubre de 1929. Era president de l’Acadèmia el doctor August Pi i Sunyer

L’Acadèmia anà incorporant personalitats destacades de la medicina del país. Creà una revista, en forma d’annals, el 1932. El 1945, sota la direcció de Peyrí, es va reprendre la revista “Anales de Medicina y Cirugía”, que va durar fins al 1982. L’Acadèmia, en aquest període, vivia amb estretor, en un edifici magnífic, però sense ingressos suficients per a permetre un manteniment mínim.

El Ple de l’Acadèmia de 22 de desembre de 1987 va ampliar fins a 60 el nombre d’acadèmics numeraris. El Ple de 10 de desembre de 1991 va acordar el canvi del vell nom de Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona pel de Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

En els últims anys, una de les preocupacions principals de l’Acadèmia ha estat la restauració de l’edifici, que presentava moltes deficiències que en comprometien la viabilitat, des de la teulada a la instal·lació elèctrica. La revista està en una nova etapa des de l’any 1986.

Ja en el segle XXI, a més de la seva activitat habitual, en forma d’unes vint sessions científiques cada any, les fites més importants de l’Acadèmia han estat:

1. La creació de la figura de l’acadèmic numerari emèrit, a partir de l’edat de 80 anys, que manté els drets però lliura la plaça, seguint el mateix model de l’Institut d’Estudis Catalans, que és el més acceptat.
2. La creació de l’Arxiu Iconogràfic Històric de la Sanitat Catalana – Gaspar Sentiñón, un fons de més de vuit mil imatges.
3. La incorporació de la revista Gimbernat a les publicacions de l’Acadèmia.
4. La Incorporació al RACO (Revistes Catalanes d’Accés Obert) —un repositori de revistes catalanes de lliure consulta— de les dues publicacions de l’Acadèmia: la Revista de la RAMC, i Gimbernat.
5. La creació de la secció “Papers de l’Arxiu”, per fer conèixer la documentació, principalment del segle XIX, i mostrar el paper antic de l’Acadèmia, que durant la primera meitat del segle XIX va ser el centre no assistencial més important de la medicina a Catalunya.
6. La publicació, amb caràcter institucional, a finals del 2014, de l’obra Història de la medicina catalana, en dos volums, de més de mil pàgines en conjunt, escrita pels Dr. Jacint Corbella