Permeteu-me que tingui un record per en Josep Font, un dels metges més brillants de l’Hospital Clínic, que morí massa jove, quan encara hauria pogut tenir més èxits dels que va tenir. Aquest blog inclou records de metges amb els que vaig tenir una relació amistosa i d’admiració en el passat, relació que es va trencar per la seva mort, sempre prematura, com ho és la mort de la gent que estimes. Han sortit en Josep Visa, en Joan Vivancos, en Carles Martí, en Lluís Daufí o en Joan Rodés entre altres.

La mort d’en Josep sí que va ser clarament prematura. Només tenia 53 anys, ja era un home reconegut internacionalment i segurament s’hauria convertit en un gran “pope” de les malalties auto-immunes si no hagués mort tan aviat (Fig.1).

El Dr. Font era un enamorat de la medicina, un aficionat entusiasta a resoldre problemes diagnòstics dels seus malalts. El vaig conèixer d’estudiant, quan ingressa com alumne intern a la càtedra de Patologia General del professor Fernández-Cruz, on descobrirà a qui seria el seu mestre i mentor, el Dr. Joan Vivancos Lleida (veure aquesta entrada del blog de 24/1/24) (Fig.2).

En aquells anys setanta hi havia un conjunt de metges joves recent graduats, a la sala de Patologia general, que s’estrenaven com a metges, els Drs. Costa Roma, Tolo Cabrer, Antoni Grau, Josep Font. Tots deixebles de Vivancos.

Quan acaba la carrera, Font ja és un internista preparat i escull l’especialitat que agrada als internistes, la de les malalties sistèmiques. Crea una petita unitat i fa una estada a un centre d’excel·lència de Londres amb el que estaria vinculat tota la seva vida, la Lupus Research Unit del St Thomas’ Hospital de Londres (Fig.3).

Font, que a més d’intel·ligent era un gran treballador, capta gent jove per treballar amb ell, i organitza al Clínic un servei de malalties auto-immunes, del que aviat en seria el cap.

En Josep era solter i vivia amb els pares a dues passes del Clínic, fet que li permet fer jornades laborals més llargues que ningú. La productivitat acadèmica d’en Josep Font és extraordinària i el seu prestigi augmenta a gran velocitat.

En Josep té unes qualitats que el converteixen en un líder indiscutible. És simpàtic, acollidor, generós, imaginatiu, estimulant. La seva unitat és un centre d’aprenentatge pels metges espanyols i llatinoamericans interessats en les patologies sistèmiques (Fig.4).

Quan tot just estrena els 53 anys i té un futur esplendorós davant seu, es diagnostica ell mateix un càncer del cap de pàncrees, que serà el causant de la seva mort.

És un càncer de progressió ràpida, que no impedirà la dedicació els últims mesos de vida a acabar treballs i deixar els seu malalts ben atesos. En Josep va tenir una vida entusiasta i una mort digna. Va morir acompanyat per la gent que l’estimava.

Encara conservo alguns llibres que m’havia regalat. Llibres d’antiquari, comprats al mercat de sant Antoni, on de vegades el trobava.

Era un aficionat als llibres antics i li agradava fer obsequis als seus amics. En Josep Font ha sigut un dels grans metges de l’hospital. He de confessar que m’agradaria veure un retrat d’en Josep en alguna paret de l’Hospital (Fig.5), juntament amb els retrats d’alguns metges icònics, com el Dr. Rodés, el Paco Navarro, en Ricard Castillo, l’Amadeu Betriu, el Dr. Agustó Vidal, el Rorro …

No creieu que seria un bon homenatge, a metges que han fet un gran servei a la institució, fer una galeria de retrats de metges del Clínic?