Els lectors d’aquest blog s’hauran adonat que sovint he parlat de metges que he conegut. De la majoria d’aquests metges n’he parlat amb admiració i alhora amb agraïment per les coses que he après d’ells. D’alguns he admirat el seu esforç i la seva dedicació a la professió de metge, sovint en circumstàncies difícils que exigien una accentuada resiliència.

En aquesta última categoria inclouria els Drs. Moisès Broggi (veure aquesta entrada del blog de 28/11/22), Pere Miret (veure aquesta entrada del blog de 8/1/24) i Jaume Torner (veure aquesta entrada del blog de 10/1/24). En aquesta llista també hi ha cirurgians a qui he admirat, com en Josep Visa (veure aquesta entrada del blog de 13/9/21) i Sánchez Ortega (veure aquesta entrada del blog de 6/10/22), perquè tenien qualitats que els feien cirurgians excel·lents, com serenitat, rapidesa de decisió, competència, senzilles, i ganes de progressar.

Altres m’han tingut afecte i un sentit de proximitat en una etapa de la meva vida en la que ells estaven en un nivell superior com el Dr. Ramon Trias (veure aquesta entrada de 25/7/22) i Josep Laporte (veure aquesta entrada del blog de 23/6/23).

També he comentat alguns metges estrangers com la Dra. Sheila Sherlock (veure aquesta entrada del blog de 12/7/21) i el Dr. Peter Scheuer (veure aquesta entrada del blog de 3/11/22), que vaig conèixer en una estada al Royal Free Hospital de Londres l’any 1972.

Finalment he de mencionar el Dr. Joan Rodés (veure aquesta entrada del blog de 21/3/23), amic, mentor i cap durant molts anys.

També he parlat de metges hispanoamericans, el xilè Héctor Orrego Matte (veure aquesta entrada del blog de 29/11/22) i l’argentí Andy Blei (veure aquesta entrada del blog de 1/12/22), que van emigrar dels seus països per raons polítiques, a Canadà i Estats Units, respectivament, i vaig tenir oportunitats de conèixer-los en reunions acadèmiques.

En repassar el meu llistat de metges admirats, constato que me’n falta un a qui dedicaré l’entrada d’avui, el Dr. Joan Vivancos Lleida (Fig.1).

Vaig conèixer el Dr. Vivancos l’any en que vaig fer pràctiques a la càtedra del professor Fernández Cruz, on el Dr. Vivancos era un metge de sala, però la meva relació amb ell va començar anys més tard, a començament dels anys setanta, quan vaig tornar de la meva estada a Paris, perquè anava al seu servei a veure casos de malalts hepàtics que els metges més joves del servei em feien veure per comentar-los. Aquests metges eren deixebles de Vivancos i el seguien per tot arreu. Amb tots ells, Tolo Cabrer, Josep Font, Josep Costa Roma, Jordi Carbonell i Paco Gudiol, hi vaig tenir força amistat, i amb els que encara viuen la mantinc.

Sempre vaig admirar que Vivancos fou tan bon clínic, ja que no llegia en anglès i no havia estat en cap centre de prestigi, perquè no s’havia mogut de Barcelona.

Era un home autodidacte, més competent que els que han llegit molt. Cada malalt era un problema que analitzava per tots els costats, per tal d’arribar a un diagnòstic que no deixés sense explicació manifestacions de la malaltia del pacient. Sabia fer diagnòstics i també sabia explicar com hi havia arribat, i això és el que el feia valuós. Amb això es mostrava com un mestre excel·lent.

Una qualitat del Dr. Vivancos és que tractava els alumnes com companys, amb els que discutia els malalts, i els hi dedicava tot el temps del món. El Dr. Vivancos no escrivia articles, potser per això no va ser prou conegut.

Em va impressionar el personatge perquè tenia una habilitat per fer diagnòstics que no havia vist en ningú. Ensenyava als seus alumnes el raonament clínic i l’actuació davant del malalt. Era un enamorat de la pràctica mèdica, un clínic brillant i un home senzill. Gens interessat en els honors i les distincions, però gaudia d’una gran satisfacció després d’encertar un diagnòstic o, sobretot, quan ajudava a fer-lo a un dels seus deixebles (Fig.2).

L’any 1979, deixà l’Hospital Clínic per dirigir el Servei de Medicina Interna de l’Hospital de l’Esperança de Barcelona.

A més d’un excel·lent metge, amb una notable consulta privada, Joan Vivancos era un home expansiu i generós, un entusiasta de la música jazz i gran aficionat als toros. Li agradava menjar bé, i força. Va morir sobtadament d’un infart de miocardi que ell mateix es diagnosticà.