Jean-Martin Charcot (1825 – 1893) va ser el gran mestre de la Neurologia francesa, el mestratge del qual s’estén per la segona meitat del segle XIX des de l’Hôpital de la Pitié-Salpêtrière (veure aquesta entrada del blog de 8/7/21).

De 1862 a 1893, Charcot va tenir 32 residents (internes segons la terminologia francesa), com Bouchard, Bourneville, Brissaud, Pierre Marie i Gilles de la Tourette, entre altres, i alguns metges adjunts (chefs de clinique) de gran nivell, com Brissaud (Fig.1), Pierre Marie, Babinski, o Gilles de la Tourette.

Brissaud neix a Besançon en una família d’intel·lectuals i artistes. Va ser resident (interne) del servei de Charcot primer, i després ja doctorat, fou metge del staff (Fig.2).

El 1893, és cofundador amb Charcot i Marie de la Revue Neurologique, que encara es publica, i també publica un atles del cervell humà.

Brissaud va ser el metge de Marcel Proust, que descriu la personalitat de Brissaud en el Dr. du Boulbon, que apareix a la cèlebre novel·la “A la recherche du temps perdu”.

Quan Charcot mor i s’ha de nomenar el seu successor al front del servei de Neurologia de l’Hôpital de la Salpêtrière, hi ha tres candidats. Fulgence Raymond, el primer resident que va tenir Charcot, Jules Dejerine un metge sense cap relació amb la Salpêtrière però un neuròleg de prestigi, i Brissaud, que era el candidat més jove. És escollit Fulgence Raymond. Brissaud és nomenat professor d’Història de la medicina i més tard de Patologia. Quan Raymond mor, Dejerine és nomenat per substituir-lo, i a la mort d’aquest, Pierre Marie.

Brissaud va ser un neuròleg molt prestigiós i va descriure diverses manifestacions clíniques que han esdevingut epònims, com els espasmes clònics de la meitat de la cara, que va observar en una malalta (Fig.3).

També descriu l’infantilisme mixedematós, que es coneix com malaltia de Brissaud, la forma juvenil de nanisme hipotiroïdeu de Brissaud, i el reflex de Brissaud, que és la contracció del tensor de la fàscia lata en fer pessigolles a la planta dels peus.

És Brisssaud qui indica que la malaltia de Parkinson és deguda a una lesió del locus niger. S’interessa per les malalties psiquiàtriques, i defensa criteris oposats als de Charcot, en el sentit que no accepta l’organicitat de la histèria, coincidint amb el criteri de Babinski.

El 1883, publica el llibre sobre anatomia del cervell que conté il·lustracions fetes per ell, que demostren la seva habilitat pel dibuix.

Brissaud fou molt apreciat pels alumnes per la seva facilitat per la docència i pel seu caràcter afable. Va morir als 57 anys d’un tumor cerebral.

Referències

P. Teixeira Marques et al. Edouard Brissaud: distinguished neurologist and Charcot pupil. Arq. Neuropsiquiatr. 2018; 76 (7): 490 – 493.