Els parabolans eren els membres d’una comunitat cristiana dels primers segles de l’Església que es feien càrrec voluntàriament i gratuïtament de l’atenció de malalts i d’enterrar els morts.

Sembla que aquesta germandat es va organitzar durant la gran epidèmia d’Alexandria en temps de l’episcopat del bisbe Dionís el Gran o sant Dionís d’Alexandria (Fig.1) a la segona meitat del segle III d.C., coneguda també com a pesta de Cebrià, bisbe de Cartago (Fig.2), que va ser qui descrigué la pesta.

A més de la funció d’infermers, els parabolans constituïen un cos de guàrdia del bisbe, que sovint havia d’utilitzar recursos militars quan els parabolans entraven en combat en la seva defensa.

El seu nombre no va ser mai gaire elevat. Es calcula que van arribar a ser uns 900, elegits personalment pel bisbe. No formaven part d’una orde ni professaven vots, però gaudien de privilegis, com ser inclosos com a membres del clergat, sense ser-ne.

Vestien de negre i es tapaven el cap amb caputxes grans (Fig.3). Actuaven com una bandada. Els dirigia un home de nom Amoni, que era el que descriuríem com un líder dels cristians.

La germandat es va crear durant l’epidèmia d’Alexandria en la segona meitat del segle III d.C, perquè ningú volia ocupar-se dels malalts, ni de transportar els morts per ser enterrats, per por del contagi. El seu nom prové del grec parabolon, que vol dir temerari, perquè no tenien por del contagi.

L’any 392, en una orgia de fanatisme anti-pagà, els parabolans van destruir el temple de Serapis (Fig.4), i la seva biblioteca, i el 415 van assassinar l’astrònoma i matemàtica Hipàcia (Fig.5).

Referències

Mario Lorente Muñoz, Carlos Carrasco Castillo. Luces y sombras en la historia de Alejandría: los “Parabolanos”. La Razón histórica. Revista hispanoamericana de Historia de las Ideas, 2021; 52: 100-107.