És un fet indiscutible que tenir bons mestres té una importància indiscutible per aconseguir èxit professional i acadèmic. Amb la paraula “mestre” no em refereixo a qui només dona classe, sinó que s’hauria d’aplicar a aquells que, a més de donar classe, saben transmetre als seus deixebles il·lusió, entrega, rigor, sistemàtica, capacitat de sacrifici, generositat i benestar. Tenir un bon mestre assegura gairebé que un trobarà el bon camí professional.

Aixó es el que va dir Hans Krebs (1900 – 1981) (Fig.1), el del cicle de Krebs, quan va tornar a Oxford de recollir el premi Nobel de Medicina de l’any 1953, contestant a la pregunta “Què s’ha de fer per aconseguir l’èxit en el camp de la ciència?”.

Krebs va dir als estudiants, que havien celebrat el premi rebut pel seu professor, que el seu èxit es devia a que va tenir un bon mestre que el va orientar. Otto Warburg va ser el mestre de Krebs i també va ser premi Nobel de Medicina l’any 1931 per descobrir la naturalesa i la manera d’actuar de l’enzim respiratori (Fig.2).

Warburg va tenir de mestre Emil Fischer (1852 – 1919), que va rebre el premi Nobel de Medicina l’any 1902, el qual havia tingut de mestre a van Baeyer, premi Nobel de Química l’any 1905. Una excepcional cadena de premis Nobel.

Una altre demostració de la importància del bon mestre seria l’exemple dels deixebles de William Halsted, un dels grans cirurgians dels Estats Units (veure aquesta entrada del blog de 23/09/21), que va introduir al John Hopkins Hospital de Baltimore el sistema de residència en hospitals per aprendre l’especialitat, mètode que ell havia descobert quan va fer l’any de formació post-graduada a Alemanya.

Dels 17 residents de cirurgia que va formar Halsted, 7 van ser catedràtics de cirurgia en diverses universitats, 6 van ser professors associats i 4 es van dedicar a la pràctica privada. D’aquests 17 residents, tres van ser iniciadors d’especialitats de cirurgia encara inexistents als Estats Unts, Harvey Cushing (1869 – 1939), de neurocirurgia, Arthur Blakemore (1897 – 1879), de cirurgia vascular, i Alfred Blalock (1899 – 1964) de cirurgia cardíaca pediàtrica.

Quan jo era jove, la majoria de metges formats a l’Hospital Clinic, sabíem que només es podia aplicar la denominació de mestre a uns pocs professors de la Facultat de Medicina de Barcelona, com Garcia Valdecasas, Piulachs, Pedro Pons i Vilanova. Tots explicaven bé a classe, cosa que apreciàvem la totalitat dels alumnes, però a més havien creat un grup de col·laboradors fidels, que van seguir els seus passos, formant una cadena de mestres, perquè tots havien après què és el mestratge i com s’exerceix.

Fixeu-vos qui eren els col·laboradors del professor Valdecasas, quan jo estudiava. Tots van ser catedràtics excel·lents, com els Drs. Salvat, Laporte, Cuenca, Erill, i Jané. Igualment els del professor Vilanova, Piñol, Moragas, Cabré i Castells, i els del professor Pedro Pons que va crear una cadena de nous catedràtics formada per els Drs. Farreras, Rozman, Foz, Rey, Montserrat, Hernández Nieto, i Feliu.

Crec que cap lector s’estranyarà que situï entre els grans mestres de la medicina de Barcelona al Dr. Joan Rodés, reconegut creador de l’Hepatologia espanyola, els mèrits del qual he assenyalat en nombroses ocasions. El Dr. Rodés va ser el primer director del servei d’Hepatologia de l’Hospital Clínic, servei que va crear el Director Tècnic del Clínic, el Dr. Miguel Ángel Asenjo, quan va organitzar l’hospital l’any 1972.

Durant el mandat del Dr. Rodés, cinc metges del mateix servei van accedir al professorat de la Facultat de Medicina de Barcelona, els Drs. Arroyo, Terés, Bosch, Ginés i jo mateix. Aquesta dada només reflecteix la capacitat il·lusionant del Dr. Rodés (Fig.5), perquè els seus col·laboradors adquirissin la voluntat de dedicar-se a la carrera universitària.

Com són els molt bons mestres? Jo diria, simplificant força, que els bons mestres han de tenir tres característiques ben desenvolupades: 1. Ser competents en la matèria que toquen; 2. Tenir un comportament exemplar, la qual cosa inclou: honestedat, poc egoisme, capacitat de ser motivador, habilitat de comunicació, estimulant, saber reconèixer què necessita cadascun dels col·laboradors per treballar al màxim, i crear un clima d’exigència, però sense estrès i 3. No tenir un favorit, tots els col·laboradors han de tenir la sensació que tothom té les mateixes oportunitats.

Referències

Francisco S. Lozano Sánchez, Jose Ángel Torres Hernandez. Maestros y escuelas. Angiología, 2021;

Joan Caballeria. In Memoriam. Joan Rodés Teixidor. Referente de la hepatología y de la investigación biomédica. Gastroenterol Hepatol., 2017; 40(5):379—380.