L’Organización Médica Colegial (OMC), que ve a ser una federació dels col·legis de metges de totes les províncies d’Espanya, acaba d’editar un llibre que m’ha semblat interessant. “Mujeres pioneras de la medicina española” és un recull de biografies breus de les primeres metgesses que van col·legiar-se, tràmit que és un requeriment indispensable per exercir de metge, i també inclou les biografies de les metgesses que han arribat a la màxima responsabilitat en el seu col·legi, és a dir la presidència, o algun càrrec de comandament dins de l’OMC o del Ministeri de Sanitat.

De totes les metgesses que surten en el llibre, n’hi ha una que mai va fer de metge, Elena Maseras, perquè va decidir fer de mestre quan ja li havien concedit el títol de metge (Fig.1). Aquest decisió està en relació amb la falta de resposta del ministeri d’Instrucció Pública, que és com es deia aleshores el ministeri que tenia responsabilitat de l’ ensenyament, a les reiterades peticions de l’Elena Maseras de que li donessin data per fer l’examen de llicenciatura. Quan l’Elena acaba l’últim curs, l’any 1878, sol·licita a Madrid que li donin data per examinar-se, però malgrat els seus recordatoris al ministeri, no li van donar cita per l’examen de llicenciatura fins 1882, quatre anys després.

L’Elena era una tarragonina, la figura de la qual ha quedat oculta per les dues doctores següents en inscriure’s a la Facultat de Medicina de Barcelona, les Dres. Aleu i Castells.

Dolors Aleu i Martina Castells van fer el primer curs de carrera el curs 1874 i 1877 respectivament, mentre Elena Maseras havia començat el 1872. Acaben la carrera el 1879, 1881 i 1878 respectivament. Les tres s’examinen pel títol de llicenciada el 1882.

La raó d’aquest retard rau en la desídia del Ministeri d’Instrucció Pública, que va quedar sense saber què fer quan es troba que algunes noies s’han matriculat a la Facultat de Medicina de Barcelona, perquè alguna escletxa legal ho permetia, quan en realitat el Ministeri volia que la universitat fos enterament masculina. Van necessitar quatre anys per redactar una ordre que autoritzava a examinar-se les tres doctores catalanes per obtenir el títol de llicenciada, però no s’autoritzaria més l’ingrés de dones a la universitat. Aquesta ordre no es va revocar fins el 8 de març de 1910, a través d’una altra Real Ordre que autoritzava les dones a ingressar a la universitat.

En aquests anys regnava Alfonso XII i el president del Consell de Ministres era Cánovas del Castillo.

L’Elena va aprofitar el temps que es va esperar per examinar-se de metge, fent la carrera de mestre, i quan va aconseguir el títol, va decidir fer de mestra i oblidar-se de la medicina, tot i ser d’una família de metges, segurament decebuda pels obstacles administratius que va haver de patir. Primer va fer de mestra a Vilanova i la Geltrú (Fig.2) i després a Maó, on va inaugurar l’escola pública de nenes. Allà es va quedar tota la vida, sense casar-se i morint als 50 anys per una malaltia cardíaca. A Maó es va dedicar també a donar conferències i a fer de corresponsal del diari local El Pueblo, diari republicà i democràtic on hi va escriure articles sobre higiene femenina .

A l’Elena Maseras no se li ha fet cap acte de desgreuge per la injustícia que el Ministeri d’Instrucció Pública de l’any 1878 va cometre contra ella, ni se la coneix com la primera que va entrar a la Universitat espanyola. Hi hauria d’haver un bust al vestíbul de la universitat de Barcelona recordant aquest fet. Posats a fer, jo en col·locaria un altre a la seu del Ministeri d’Ensenyament, com si li demanessin perdó pel greuge que li van causar. De fet l’etapa juvenil de l’Elena Maseras va ser heroica, en ser la primera que va gosar anar a contracorrent i esforçar-se per ser metge. Va haver de sol·licitar permís al rei Amadeu de Savoia , que li fou atorgat en forma de Reial Ordre, en la que estableix que només pot estudiar per lliure, cosa que fa amb els apunts del seu germà que també estudiava medicina. Finalment, quan a quart curs el professor Narcís Carbó la va deixar assistir a classe el setembre de 1875, no hi va haver cap conflicte, ja que els alumnes la van aplaudir quan va entrar a l’aula (Fig.3).           

Finalment la caverna hispànica va guanyar i han hagut de passar molts anys abans que l’entrada de les noies a la universitat sigui una cosa acceptada per tothom. Ara aquesta caverna, que ha fet tant de mal al país, es manifesta contra les dones amb altres aspectes, com tractant d’impedir el dret a decidir sobre la seva sexualitat i si volen prosseguir o no amb un embaràs.

Podem fer alguna cosa per evitar que s’oblidi la història de l’Elena Maseras? Jo suggeriria a la presidència de l’OMC, ara que recorden les dones pioneres, que establissin un premi nacional amb el nom d’Elena Maseras a la metgessa que hagi fet alguna cosa admirable durant l’any anterior, premi que tingui una bona dotació econòmica i s’entregui en un acte ben solemne que tingui molta repercussió mediàtica.

També suggeriria que la universitat de Barcelona posi un bust al vestíbul de la universitat, amb una placa que expliqui la historia de l’Elena Maseras i que lamentem el patiment que va haver de passar.

Prego als lectors que, si tenen algun suggeriment de com fer un reconeixement a l’Elena Maseras, m’ho facin saber.

Referències

J. Corbella, E. Domènech. Algunes precisions entorn de l’obra d’Elena Maseras, primera metgessa catalana del temps modern. Gimbernat, 2003; 40: 135 – 139.

Flecha, C. Las primeras universitarias en España, 1872-1910. Madrid, Narcea, 1996.