Marcelino Pascua fou un metge salubrista espanyol internacional, que fou Director General de Sanitat, durant la Segona República (1931 – 1934), ambaixador del govern de Negrín a Moscou i Paris, professor de la Johns Hopkins University i cap d’Estadístiques Sanitàries de l’OMS.

El Dr. Pascua va ser un dels metges espanyols més universal i amb una competència en el camp de la Salut Pública provada en diferents escenaris. Probablement fou el salubrista espanyol més conegut internacionalment amb el curriculum vitae més brillant. I malgrat això ben poc es coneix aquest personatge perquè estava en el bàndol perdedor, al que els guanyadors de la guerra van voler eliminar de la història.

En alguns casos, com el de Marcelino Pascua, els guanyadors van aconseguir amagar la seva biografia durant uns anys, però el seu coneixement i el seu record han acabat ressorgint, en part gràcies a un llibre escrit pel Dr. Miquel Marco Igual, destacat historiador de la sanitat espanyola durant la República, la Guerra Civil i l’Exili. El llibre es diu “La injusticia de un olvido. El mundo de Macelino Pascua (1897 / 1977), médico y político”, editat per UNED el 2018 (Fig.2).

El llibre mereix ser llegit si un vol conèixer la vida d’un home exemplar, de gran competència, totalment desaprofitat per l’Espanya del franquisme. Marco examina amb detall les diferents etapes de la vida de Pascua i s’entreté en exposar les seves característiques personals, d’intel·ligència i de competència en el camp de la Salut Pública, del domini lingüístic, ja que parlava correctament anglès, francès, alemany i alhora les seves qualitats, com perseverança i amabilitat amb els subordinats.

Va estudiar la carrera a Madrid, graduant-se el 1922. El 1925, ja amb el doctorat acabat, obté una beca de la Fundació Rockefeller per anar als Estats Units. Fa una estada a la Johns Hopkins University a estudiar Estadística sanitària i Epidemiologia, i el 1926, a Londres per estudiar Metodologia estadística i Higiene Pública. El 1927, el dedica a fer visites a diferents centres d’Alemanya i Àustria. Torna a Espanya on obté una feina a l’Institut anti-palúdic.

El 1929, és nomenat professor encarregat de la càtedra d’Higiene de la Facultat de Medicina de Madrid.

Format a l’Institució Lliure d’Ensenyament, de militància socialista, fou un home de Negrín, amb qui coincidia en la professió i en els criteris polítics. Va tenir un paper molt important en la reforma de la sanitat espanyola en el període 1931 – 1933, en que va exercir el càrrec de Director General de Sanitat.

Modernitzà l’organització de la Sanitat nacional, impulsà la creació de comissions d’Higiene Mental, Arquitectura sanitària, Higiene infantil, Higiene social, Propaganda i Higiene de l’Alimentació i es crea una escola Nacional d’Infermeria visitadora.

Fou ambaixador d’Espanya a Moscou (Fig.3) i després a Paris, fins que va marxar a l’exili. En els anys d’exili està a la Fundació Rockefeller, a la Johns Hopkins de Baltimore per fer estudis estadístics, i a Londres a fer estudis de Salut pública a Londres.

La lectura de la biografia de Marcelino Pascua et fa preguntar-te per què no s’ha reivindicat prou la seva figura en acabar el franquisme, la seva figura i la de Negrín.

Si un pensa que hi ha hagut nombroses oportunitats per fer-ho, es pregunta si hi ha en la biografia d’aquests dos personatges algun fet que impedeixi parlar-ne bé. Havent-hi hagut dos èpoques en la recent història d’Espanya amb governs socialistes, un es pregunta perquè mai es va fer cap homenatge a aquests dos personatges, almenys als seus mèrits científics o acadèmics. És que encara persisteixen les falses acusacions de comunisme que se’ls hi va fer?

No queden encara salubristes d’esquerres que podrien organitzar la reivindicació de Marcelino Pascua i de Juan Negrín? Sincerament espero que es moguin.

El llibre mereix ser llegit si un vol conèixer la vida d’un home exemplar, de gran competència, totalment desaprofitat per l’Espanya del franquisme (Fig.4).