Sant Vito fou un sant molt popular a l’edat mitjana a tots els països europeus, on el nom canvia dels uns als altres. En francès és conegut com Saint Guy, a Catalunya, Guiu, a Itàlia i Castella, Vito o Guido, en els països eslaus meridionals és Vid, a Txèquia Vith o Vít, a Alemanya Veit i a Polònia, Wit.

És un sant del segle III que va néixer a Sicília en una família pagana benestant (Fig.1). Els pares l’havien deixat sota la vigilància de dos criats cristians que el van educar en la fe cristiana, en contra de la voluntat del seu pare, que quan se n’adona els separa del seu fill. Aquest ja té set anys i decideix fugir cap a Lucània, guiat per un àngel, mentre va fent miracles pel camí.

L’emperador de Roma, Dioclecià, el fa cridar perquè curi el seu fill, que patia de moviments incontrolables, que avui definiríem com moviments coreics i segurament propis d’una corea de Sydenham, ja que el malalt era un nen, i aquesta forma de corea s’atribueix a una lesió auto-immune que es produeix preferentment a la infància.

Quan Dioclecià coneix Vito i descobreix que és cristià, tracta de que abjuri de la religió cristiana, i en no aconseguir-ho decideix cremar-lo en una caldera amb oli bullent. Quan introdueixen Vito en l’oli bullent, comença a fer moviments incontrolats, mentre que el fill de l’emperador deixa de fer-ne, com si els moviments del fill de l’emperador passessin al cristià Vito, que s’està cremant (Fig.2).

Aviat va ser venerat com a sant per l’Església Catòlica, tenint també molta devoció a les esglésies ortodoxes, especialment la sèrbia i la búlgara.

La denominació de “ball de sant Vito” s’utilitza en diversos brots epidèmics de dansa irrefrenable de grups de persones que ballen en grups i només poden frenar si invoquen sant Vito o estan a la vora de relíquies del sant.

El primer episodi tingué lloc el 1021, i els següents, aproximadament un per segle, acabant el 1518, en temps de Paracels. En aquells episodis no es va relacionar amb la malaltia de Huntington, i possiblement fossin atacs psiquiàtrics que afectaven grups de persones sense que se’n conegui la causa o el desencadenant (Fig.3).

El segle XVIII, es comencen a descriure casos de malalts grans, amb corea, que no regressa sinó que empitjora, que s’acompanya d’altres manifestacions neurològiques com paràlisi, pèrdua cognitiva, altres símptomes neurològics, progressivitat i història familiar. La millor descripció és la de Huntington el 1872.

El 1872, George Huntington (Fig.4) fill i net de metges, va observar per primera vegada que membres d’una família nord-americana d’ascendència anglesa tenien una malaltia que s’associava a moviments coreics, és a dir moviments involuntaris i inútils, que no controlava el malalt, de les extremitats superiors. Se li va donar el nom de “malaltia de Huntington” o “corea de Huntington”, però no es va confirmar que tenia un origen genètic fins l’any 1933, quan es descobrí que apareixia com a conseqüència d’una mutació  localitzada en el cromosoma 4, troballa feta pels genetistes de la Universitat de Harvard.

Huntington va enviar un manuscrit de 4 pàgines titulat “Sobre la corea”, a la revista “Medical and surgical reports” (Fig.5), dos anys després d’haver fet la observació.

Referències

E. Cubo. La enfermedad de Huntington. Un recorrido a través de la historia. Neurosciences and History, 2016, 4 (4): 160 – 163.