Tornar a repetir que no és convenient utilitzar epònims de metges nazis per criteris morals, no estava en les meves intencions, malgrat que ho estic fent, però en parlar de les malalties de Cristòfor Colom fa algunes setmanes (veure aquesta entrada del blog de 23/06/25) em va dur a fer-ho perquè Colom tenia la síndrome de Reiter, i Reiter era un nazi. No pretenia obrir un debat sobre el tema, però m’havia compromès a explicar qui era Hans Reiter (Fig.1).

Reiter va ser jutjat en el judici de Nuremberg per a metges per haver autoritzat un estudi en interns d’un camp de concentració sobre l’eficàcia de la vacuna pel tifus exantemàtic. Uns presos rebien la vacuna i altres no, però tots estaven exposats a l’agent microbià responsable. Els vacunats es van salvar i els no vacunats van morir. Aquest estudi no era necessari per conèixer l’efecte benèfic de la vacuna i la gravetat de la malaltia.

Reiter va ser condemnat, però no va entrar en presó, ni la condemna li va causar limitacions en la seva activitat professional.

Reiter devia ser un home intel·ligent perquè va tenir la intuïció de pensar que tres manifestacions clíniques tan diverses, com les que que patia un oficial alemany al front dels Balcans, artritis, uretritis i conjuntivitis, eren manifestacions de la mateixa malaltia.

L’encert de Reiter podria justificar l’epònim, però en realitat no va ser el primer que va descriure la síndrome. Gairebé cent anys abans, Sir Benjamin Brodie, un metge anglès, ja havia observat el 1818 la mateixa triada simptomàtica i va establir que eren manifestacions d’una sola malaltia. El nom del descobridor no va ser proposat per ningú per denominar aquesta tríada de símptomes, i el seu descobriment va passar a l’oblit. Segurament si en comptes de síndrome de Reiter en diguéssim síndrome de Brodie, ara no caldria debatre si hem d’eliminar l’epònim de Reiter o no.

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el jove Hans Reiter és un prometedor científic, amb diverses publicacions al camp de les vacunes. La bacteriologia és el seu fort. Coneix bé els seus enemics de guerra. Després d’estudiar medicina a Leipzig, la seva ciutat natal, fa estades investigadores a prestigiosos centres de França (Institut Pasteur) i Gran Bretanya (St. Mary’s Hospital).

En aquest darrer hospital londinenc, on anys més tard Fleming descobriria la penicil·lina, Reiter ha travat contacte amb una de les grans referències de la immunologia, el britànic Almroth Wright, creador de la vacuna de la febre tifoide (Fig.2)

Reiter era un metge de prestigi. És possible que la seva adscripció al partit nazi l’any 1922, quan ja tenia 41 anys, l’ajudés a propulsar endavant la seva carrera.

Per exemple el van nomenar professor titular de medicina de Berlín. Durant la Segona Guerra Mundial era el membre de la SS que donava les autoritzacions per fer expedients que van causar la mort a milers de presos de camps de concentració.

A més de la troballa de la síndrome que duu el seu nom, Reiter havia descrit l’espiroqueta causant de la sífilis, va descriure casos de malaltia de Weil, i molt especialment es va dedicar a donar conferències sobre eugenèsia, i en la conveniència de procedir a l’esterilització forçosa en individus socialment indesitjables.

En definitiva, la tendència és no fer servir epònims nazis, però no crec que utilitzar-los faci mal a ningú. Quan diem síndrome de Reiter, no estem fent cap elogi ni cap homenatge. Crec que els que critiquen l’ús d’aquest epònims tenen la pell molt fina.