El mes de juny de 1965, vaig acabar la carrera de medicina. Tenia 23 anys i volia ser internista. No podia fer plans concrets perquè em faltava fer 4 mesos de milícies universitàries. Havia escollit la Seu d’Urgell per fer-les, perquè hi havia un regiment de caçadors de muntanya, que es deia “Cazadores de montaña, Arapiles 62”. El vaig escollir pensant que podria fer sortides de muntanya però, en arribar per incorporar-me al regiment, em van dir que d’exercicis d’alta muntanya només en podien fer els militars, no els de milícies. Va ser la primera frustració que em van causar els militars.

El regiment Arapiles 62 va marxar de la Seu d’Urgell, traslladat a Sant Climent Sescebes (Girona) l’any 1992, però havia estat a la Seu des de 1872, quan la tercera guerra carlista. Va estar radicat a la Seu durant més de 100 anys. El quarter de la Seu va ser cedit el 1993 a l’ajuntament, i avui està abandonat (Fig.1).

Acabada la carrera, jo tenia quatre mesos per ocupar i vaig decidir anar a Londres i buscar un lloc per estar-hi. Un oncle meu benedictí em va aconseguir feina en una residència per militars ferits, i amb malalties cròniques que no els permetien viure sols, però ho feien en aquell centre on hi havia persones per cuidar-los, donar-los menjar, banyar-los, vestir-los, etc. Unes monges benedictines, que s’ocupaven de la gestió, em van oferir treballar de matí, tarda o nit, percebre un salari modest, viure allí i disposar de la tarda o del matí lliures per anar a classe.

En tinc un gran record de la meva estada en aquesta residència per militars amb malalties cròniques. Va ser la primera experiència fent un treball físic i de servei, amb convivència amb mossos d’hospital, fent coses que no havia fet mai, com banyar malalts o fregar els vàters.

En el centre hi havia mossos espanyols que treballaven jornades completes. Em van tractar bé, tant els militars anglesos, com les monges, i els companys de feina. Les monges, espectaculars. El primer dia em va tocar fer nit. Abans de marxar, la monja em va dir que fes te i en servís una tassa a cada ingressat a les 6 del matí, i els deixés dormir. Quan vaig passar a les 8 per despertar-los, vaig comprovar que ningú s’havia pres el te. No en vaig fer cas fins que, el vespre, quan començava el meu torn, la monja se’m va acostar i em va dir discretament, “miri, el te, faci’l així”. I em va explicar com es feia el te. Els residents se’l van prendre cada dia mentre el vaig fer com m’havia explicat la monja. Em va sorprendre que ningú se m’havia queixat del meu te del primer dia, que devia ser imbevible.

Un dia, la monja em va cridar l’endemà de la mort d’un coronel a qui jo cada dia li caragolava cigarretes i l’afaitava. La monja em va donar un bastó de militar anglès, amb puny de plata, dient-me que el malalt li va donar el bastó perquè jo en tingués un record. Encara guardo aquest bastó.

Anys després de la meva estada en aquest centre per militars malalts, vaig saber que havia estat en un Hospice, i que els Hospice els havia inventat la Dra. Cicely Saunders (veure aquesta entrada del blog de 31/5/21) (Fig.2), pocs anys abans que jo hagués viscut en un d’ells.

Cicely Saunders era una sanitària preocupada per les cures pal·liatives. Havia estudiat infermeria i treball social, però més endavant va estudiar medicina.

Cicely Saunders va crear a Londres el primer hospice per malalts terminals, el Saint Christopher’s Hospice l’any 1970 (Fig.3), referència i model pels que s’han anat creant a la resta del món.

A Catalunya, un metge oncòleg de Vic, interessat també en les cures pal·liatives, el Dr. Xavier Gómez-Batiste (Fig.4), va anar a Anglaterra per formar-se amb la Dra. Saunders, i va tornar a Barcelona per desenvolupar l’atenció als malalts terminals. Gómez-Batiste s’ha convertit al seu torn en el major formador en l’atenció de les unitats de cures pal·liatives a Catalunya.

Actualment és professor universitari d’aquesta matèria i és autor d’un llibre que ha tingut un notable èxit, “Fins al final de la vida”. Catalunya està al dia en cures pal·liatives. Gràcies Dr. Gómez-Batiste per la vostre feina.