Monet és un dels grans pintors de l’impressionisme (Fig.1). Fins i tot va ser un dels que va definir l’impressionisme com la pràctica d’una pintura imprecisa i lluminosa, on els volums son poc importants, però sí ho són els colors i la llum.

Quan li diagnostiquen cataractes, a Monet li recomanen que esperi per a que l’operin, a que estiguin ben formades. En realitat Monet compleix amb el missatge, perquè les cataractes que li apareixen l’any 1908, que és quan comença a perdre visió, és diagnosticat de cataractes el 1912 quan té 72 anys, i no l’operen fins deu anys més tard, quan ha perdut gairebé tota l’agudesa visual.

Monet va patir molt per les cataractes, no només pels efectes negatius que té per un pintor la pèrdua d’agudesa visual, sinó sobre tot per la pèrdua d’habilitat per seleccionar els colors. Monet observa que, des de que té cataractes, en els seus quadres predominen els vermells i els grocs, com es veu en la sèrie de nenúfars (1920) (Figs. 2 i 3 ) i en la de salzes (1919). També patia per la por de quedar cec després de la intervenció. Un amic seu, també pintor, Honoré Daumier, va quedar cec després de ser operat de cataractes.

De fet Monet va trobar una fórmula intermèdia. Va ser operat de l’ull dret, però no es va deixar operar de l’ull esquerre.

Després de la intervenció, canvia la visió dels colors. No veu el vermell ni el groc, però sí que veu el blau (Fig.4), que no veia quan tenia la cataracta. Malgrat aquests inconvenients, Monet segueix pintant, fins que mor als 86 anys, el 1926 a la seva casa de Giverny (Fig.5).