Durant molts anys, l’assistència al part no era considerada una activitat mèdica. Durant segles s’ocupaven d’assistir als parts les mares o les persones del sexe femení de la família (Fig.1), fins que es va establir la professió de llevadora. A l’edat mitja, l’Església prohibia als barons apropar-se a un part.

Les primeres llevadores apareixen a França al segle XVIII. La més destacada és Angélique du Coudray, que el 1759, té 45 anys quan rep l’encàrrec del rei Lluís XV de recórrer França ensenyant a les llevadores a fer bé els parts i saber com resoldre les dificultats dels parts complicats. El rei li entrega una cèdula reial on es compromet a pagar-li una pensió, que a la mort del rei li seguirà pagant Lluís XVI.

L’encàrrec reial li ocuparà a Angélique 25 anys de la seva vida, i s’estima que en aquest temps haurà format més de 5’000 dones, les quals al seu torn n’hauran format diversos milers més.

Més endavant es van introduir millores terapèutiques, com el fòrceps (1598), l’episiotomia profilàctica (1742), l’auscultació del fetus (1821), l’anestèsia amb cloroform (1853), el sistema de puntuació d’Apgar (1953) i l’amnioscòpia (1962).

Es van establir els criteris per diagnosticar la febre puerperal, que era la causa principal de la mortalitat de les que parien, i també la inducció del part per obtenir més seguretat del mateix.

No és fins el segle XVI que comencen a haver-hi obstetres barons. La seva aparició es justifica per la necessitat d’efectuar maniobres més complexes, com les que s’havien de fer en cas d’estenosi del canal del part. El fòrceps era un instrument de dues fulles, articulat, que s’apliquen separadament per facilitar l’extracció del fetus. Inventat per la família Chamberlen el 1598, va ser mantingut en secret per quatre generacions de la família (veure aquesta entrada del blog).

A Paris, un gran obstetre, François Mauriceau (1637 – 1709) investigà el mecanisme del part i descriu les diferents presentacions del fetus, l’eclàmpsia, la febre puerperal. És un dels primers obstetres científics (Fig.3).

El 1650 és l’any en que s’autoritza presència d’obstetres masculins a les sales de part de l’Hôtel-Dieu de Paris, anys abans que en altres països.

El progrés s’estableix lentament amb la incorporació de noves tècniques i nous mètodes de superar els problemes dels parts com l’estenosi pèlvica, en la que es recomana cesària.

Sir Fielding Ould (1710 – 1789), un metge irlandès, introdueix l’episiotomia profilàctica el 1742.

El 1753, Johann Georg Roederer publica el llibre “Elements d’art obstètric” i el primer tractat obstètric científic.

Lejumeau, l’any 1821, recomana l’auscultació fetal. L’anestèsia és introduïda en el part per James Young Simpson (1774 – 1870), catedràtic d’Edimburg, i John Snow, anestesista de la reina Victòria d’Anglaterra en els seus dos últims parts (veure aquesta entrada del blog).

Un obstetre de gran relleu pel seu descobriment d’evitar la febre puerperal amb el rentat de mans és Ignaz Semmelweis (1818 – 1861), que proposa que segueixin els metges assistents a l’Hospital General de Viena abans de fer un part (veure aquesta entrada del blog). Aquestes recomanacions van trigar en imposar-se (Fig.5).

El 1906, Henry Dale descobreix l’acció oxitòxica de l’extracte d’hipòfisi.