Gairebé tothom té el record del fet de la seva vida que més el va impressionar. De vegades és una estona breu, com un accident que et posa en perill de morir i acaba resolent-se bé. O és el coneixement d’una persona que et canvia la vida, o un període en el que t’incorpores a un projecte, una ONG, una religió o a la política. Per a mi aquest moment d’impacte va ser el meu ingrés en el moviment escolta quan era adolescent. L’escoltisme m’ha influït poderosament en la meva vida, i el temps que hi vaig passar compta com un dels millors que he viscut.

Em sorprèn que un moviment que em va marcar tant, a mi i a tanta gent del nostre país, estigui en regressió. Ara ser minyó o scout, com també es diu, no té glamour. Una crítica injusta de moviment militarista no li va fer cap bé. En realitat un moviment inventat per un militar anglès, Robert Baden Powell (Fig.1), havia de contenir necessàriament alguna cosa militar, però jo crec que es limitava a l’uniforme.

La meva entrada a l’escoltisme va ser una decisió de la meva mare, que un dia em va acompanyar al carrer dels Arcs, vora de la catedral, on hi havia el local de dos agrupaments escoltes, el de la Mare de Déu de Montserrat i el de l’Abat Marcet. No sé perquè vam anar al pis de l’Abat Marcet. Allí ella va parlar amb algú i em va deixar. Jo tenia 13 anys. No m’adonava que començava una experiència que tindria una influència extraordinària en la meva vida adulta.

Em van presentar qui seria el meu cap de secció, l’Eduard Coll i Salvador, un tipus alt i prim, fibrós, que em va semblar simpàtic. No sabia encara que l’Eduard em marcaria per sempre. Era rellotger, i tenia la rellotgeria dalt de tot del passeig de Sant Joan.

Ell em va assignar a la patrulla dels Aligots, i em va presentar el meu cap de patrulla. Entre els dos em van explicar què era l’escoltisme, les coses que fèiem al cau, les reunions setmanals al local de l’agrupament i les sortides d’excursió, que es feien quasi cada cap de setmana.

Les excursions eren la part fonamental. Sortíem el dissabte ben aviat i tornàvem el diumenge tard. N’hi havia algunes de tot l’agrupament i altres de cada patrulla pel seu compte. Habitualment anàvem en tren, i a vegades agafàvem autobusos locals.

Jo em vaig integrar ràpidament. Havia descobert el que m’agradava. L’estil de treballar en equip, fer sortides al camp, aprendre a resoldre tots els problemes amb que et trobis, un cert grau d’auto-disciplina i d’ordre mental.

No vaig tenir consciència que hi hagués un esperit militar, que molts crítics atribueixen a l’escoltisme, potser en l’organització i en els uniformes, però és al meu parer una crítica falsa i injusta. És evident que té aspectes militars, ja que Baden Powell era un coronel de l’exèrcit britànic, però el moviment no és militarista, o potser podríem dir que només te allò bo del militarisme.

M’ho passava bé a les reunions, i sobre tot a les excursions que feia la patrulla pel seu compte.

Aviat vaig ascendir a segon de patrulla. M’ho vaig prendre molt seriosament. Llegia llibres sobre escoltisme francesos i la revista de boy scouts que m’arribava cada mes. Encara conservo els llibres i la revista.

El primer any de la meva estada amb els minyons no vaig anar al campament d’estiu. No recordo el perquè, però sí hi vaig anar els dos següents que vam fer a l’estany de l’Orri, a Cap de Rec el 1958 i el 1959, situat una mica més al nord del poble de Les, sobre Martinet (Fig.2). Un lloc idíl·lic, on ens podíem banyar. Dormíem en tendes de campanya i cada patrulla s’havia fabricat una cuina on feia el dinar i el sopar per la patrulla. Jo vaig aprendre a cuinar de minyó de muntanya. Els campaments incloïen moltíssims jocs de muntanya i d’aventura, i cada nit un foc de camp.

En el primer campament em van fer una cerimònia per posar-me un tòtem. El minyó escull l’animal i el conclave de veterans et posa el cognom, que és una qualitat del personatge. El meu cap de secció, l’Eduard Coll era Pelicà emprenedor. A mi em van posar Ant saberut (Fig.3).

L’experiència de minyó va ser per mi una escola formativa extraordinària. Especialment em van ensenyar disciplina personal, és a dir el rigor amb el que fas les coses, la seguretat en tu mateix, la capacitat docent i el sentit de la responsabilitat. Una patrulla té nens de totes les edats, de 12 a 17 anys. El cap de patrulla és el responsable i ha d’ocupar de tot, de la seguretat el primer, organitzar la sortida. La diversió és el següent. Ser cap de patrulla em va donar més satisfacció personal que altres càrrecs que he tingut, delegat de curs a la Facultat, president de l’Associació Espanyola d’Hepatologia, president del Col·legi de Metges…

Em va acostumar a preparar amb temps les coses, a tenir en compte els detalls, a comprendre els criteris i sentiments dels altres, a manar amb prudència, a preocupar-se per que tothom s’ho passés bé. Una bona escola de vida.