Tots els personatges que van sortint en aquesta secció, que n’hi diem “Recuperem metges de l’oblit” tenen molts elements de valor. Van ser bons metges, en el camp que van escollir per exercir. Figuerola era un diabetòleg més interessat per la docència dels malalts per tractar de que la malaltia els hi causés el mínim de lesions que causen una limitació de la capacitat vital de la persona. El segon va ser un metge que al final de la seva vida va presentar limitacions físiques que li van limitar la seva pràctica mèdica, molt orientada cap a la docència. Covaleda va ser un catedràtic clàssic del nostre país, que va patir una malaltia vascular cerebral que al final de la vida va amagar les seves majors qualitats.

En els dos casos, les malalties que van acabar amb les seves vides van aparèixer precoçment, és a dir quan estaven encara en el termini laboral i com tantes altres malalties va incidir sobtadament sense que res no avisés que apareixeria.

DANIEL FIGUEROLA PINO (1947 – 2024)

Nascut a Barcelona, queda orfe de mare quan té un any. El seu pare es torna a casar i la seva madrastra exerceix amb ell perfectament el paper de mare igual que amb els seus propis fills.

Estudia medicina, com el seu pare, a la Universitat de Barcelona, llicenciant-se el 1969. S’especialitza en endocrinologia, nutrició i dietètica en el Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Clínic, dirigit successivament pels doctors Enric Vilardell i Carles Martí. Figuerola és nomenat cap de secció del servei, dedicat preferentment a la diabetis, i exerceix des de 1979 fins a 1989. El 1986, llegeix la seva tesi doctoral sobre l’educació de pacients i la seva integració en el sistema assistencial.

El 1989, és nomenat cap del Servei d’Endocrinologia, càrrec que manté fins al 2011, quan dimiteix per discrepàncies amb metges del mateix servei, metges que estan disconformes amb l’orientació de Figuerola de potenciar l’educació i el tractament d’una diabetis davant d’una orientació més dedicada a la recerca acadèmica, que defensaven els altres metges (Fig.1).

Redirigeix la seva carrera cap a l’atenció privada a la Fundació Rossend Carrasco i Formiguera, on primer fa de director des de 1989 fins al 2011 i, després és nomenat president, el 2012, càrrec que ocupa fins al 2021. La Fundació es dedica a l’atenció dels pacients diabètics, des del punt de vista integral.

La seva trajectòria docent en el camp de l’endocrinologia el porta a ser professor associat de patologia mèdica de 1979 a 1991, també imparteix cursos per a professionals de la salut (metges, infermeres, farmacèutics, nutricionistes, podòlegs) i més de 150 seminaris nacionals i internacionals a la Fundació. Com a investigador és autor de més de 80 articles a revistes nacionals i internacionals així com 100 ponències i 60 comunicacions en diversos fòrums científics. Destaca la seva trajectòria d’escriptor i divulgador amb títols com “Diabetes mellitus, guia para su conocimiento y control” de 1985, “Hablemos de la comunicación con los pacientes con A. Menarini Diagnostics” de 1997 i “Manual de educación terapéutica en diabetis” primera edició de 2011, i una desena de capítols en llibres sobre educació en salut.

En l’àmbit associatiu ha estat vicepresident des de 1995 fins a 2000 de la Diabetes Education Study Group (DESG), tresorer del Mediterranean Group for the Study of Diabetes (MGSD), president de Federación Española de Asociaciones de Educadores en Diabetes i president de la Societat Catalana de Diabetis. Ha rebut diversos premis i guardons entre els quals destaquen els de l’Obra Social Caixa de Barcelona i el de la Societat Catalana de Diabetis. I el Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona, el 2023.

En la seva faceta d’escriptor de ficció publica: “Confidències d’un metge tafaner” (amb pseudònim) de 2004, “Confidències d’un docent. Reflexions d’un metge aprenent de mestre” de 2011 i ”Sort que et tinc a tu” de 2017. El seu últim llibre “Memòries esbiaixades” de 2024 es presentà al Col·legi de Metges de Barcelona, quan ja s’havia manifestat la malaltia que li causà la mort.

Dani Figuerola era un home encantador, divertit i contestatari. Una faceta oculta d’ell era la d’escriptor de novel·les de lladres i serenos.

JUSTO COVALEDA ORTEGA (1908 – 1964)

Catedràtic d’Higiene de la Universitat de Barcelona.

Algunes personalitats mèdiques espanyoles vanen exercir a Barcelona, però el seu record ha sigut fugisser. Un exemple d’aquesta situació és el pas del professor Covaleda per Barcelona. Va passar força desconegut, probablement per una malaltia vascular cerebral, que el va limitar notablement en la seva fase final de la vida.

Covaleda era granadí, fill d’un farmacèutic que va participar activament en una campanya de vacunació massiva antivariolosa que es va dur a terme a Granada.

L’any 1934, va fer una estada a Paris a l’Institut Pasteur amb el Dr. Gaston Ramon.

Durant la Guerra Civil va estar com a bacteriòleg al laboratori de l’Hospital Militar López Rubio de Granada, preparant sèrums i vacunes per a les tropes de l’exèrcit nacional, per això va ser premiat amb diferents distincions.

Des del punt de vista universitari, va debutar com a catedràtic d’Higiene a Granada el 1941, d’on passa a Barcelona el 1942, on hi restà fins a la seva mort.

Va investigar sobre patologia infecciosa els habitants a les colònies espanyoles d’Àfrica, material que va publicar a “Medicina Colonial” i a “Revista Tropical”.

A Barcelona estudia especialment sobre Leptospirosi, amb la col·laboració del Dr. Pumarola Busquets, que el succeirà en la càtedra. També va tenir com a col·laboradors els Drs. Francesc Gonzalez Fusté i el Dr. Carles Soler Durall. Va ser membre de la Reial Acadèmica de Medicina.