Amb tota seguretat, l’adveniment d’un sistema de salut universal, d’accés gratuït, i finançat amb els pressupostos de l’estat, ha estat la conquesta social més considerable i que ha contribuït més a la qualitat de vida de la població del nostre país.

El sistema sanitari s’ha implantat en el nostre país sense introduir canvis en el sistema formatiu, que garanteixin la màxima racionalitat en la utilització del sistema.

Ara els metges no han de combatre epidèmies, ni evitar la mortalitat infantil, sinó tractar malalts crònics amb la intenció que les malalties permetin viure als malalts amb les mínimes limitacions possibles.

Millorant la capacitat de comunicació.

La formació del metge ha anat canviant, adaptant-se a les noves necessitats, però a una velocitat menor a la que s’han produït els canvis socials. Ara ens trobem amb malalts amb molts més recursos informatius gràcies a la universalització de l’internet, que determina que molts estiguin molt informats, però també altres queden molt confosos i més temorosos després de consultar a internet. Les dues situacions obliguen al metge a una atenció especial.

Per afrontar aquestes circumstàncies el metge ha ser un bon comunicador. Ha de saber explicar al seu malalt què li passa i perquè li passa, fent servir un llenguatge planer, però rigorós. Ha de saber explicar quins recursos tenim per afrontar el seu problema de salut i els riscos potencials de la seva aplicació. Ha de saber donar males notícies amb empatia, perquè el malalt se senti protegit.

Els estudiants de medicina haurien de sortir de la facultat amb un grau acceptable d’expertesa en comunicació, la qual cosa implica l’ensenyament sistematitzat a base de tallers amb malalts simulats, amb discussió de fragments de pel·lícules i altres mètodes que permetin ser crítics amb el que està malament i ajudin a adoptar actituds positives. En l’etapa de resident, els tutors tenen un gran paper a jugar, revisant si els metges assistencials tenen habilitats comunicatives.

Necessitat d’una actitud empàtica

Empatia és la capacitat per comprendre els sentiments d’una altre persona i fer-li notar que ho hem aconseguit. En el cas del metge és posar-se en el lloc del malalt i entendre els seus sentiments, encara que no coincideixin amb els d’un mateix. No és exactament un sentiment de simpatia, que també hauríem de tenir els metges, i que és un sentiment basat en emocions, ni tampoc cordialitat, que és una actitud basada en la bona educació.

El metge que té empatia pot apreciar la fragilitat del malalt que pateix física o psicològicament i li ha de poder fer veure que ell es preocupa del seu estat de salut, que sap detectar si està espantat per la naturalesa del seu mal o preocupat per les conseqüències que pot tenir la malaltia en la feina o en la família.

Ha de somriure, mantenir el contacte visual amb el malalt i tractar-lo amb educació.

Ha de justificar al malalt els exàmens que li han fet, explicant els riscos, sense atemorir-lo, i garantint que s’aplicaran totes les mesures perquè no hi hagi cap problema.

Combatre la medicalització de la vida

La medicalització excessiva s’hauria d’evitar perquè no garanteix millor estat de salut, comporta costos innecessaris, determina més feina pel metge i indueix riscos pel malalt. La medicalització de la vida es produeix quan molts fenomens vitals es consideren malalties, com la tensió premenstrual, l’atonia sexual, la tristesa, les arrugues a la pell, i tants altres.

La industria farmacèutica és una gran creadora de pseudo-malalties.

Respecte dels drets dels malalts

La medicina és una activitat que es fa al servei dels malalts, i que la fan persones amb un grau de preparació considerable adquirida durant molts anys d’estudi i aprenentatge. Històricament, quan els ciutadans emmalaltien es posaven en mans del metge, el qual assumia la responsabilitat de decidir que li convenia més al malalt, sense argumentar-li les raons per les que prenia aquella decisió, ja que no estava en condicions de comprendre-la. Eren unes relacions metge-malalt paternalistes, carregades de bona fe, però que deixaven poc marge a la opinió del malalt.

Aquesta situació ha canviat amb la llei d’Autonomia de pacient, que obliga a metge a donar una informació precisa dels beneficis i riscos de cada procediment diagnòstic i terapèutic que es vol aplicar al malalt. Aquesta informació ha d’acabar amb la signatura del Consentiment informat (CI).

Molt sovint la obtenció del CI es fa malament: 1) En molts casos no s’ha demanat al malalt. 2) Altres cops de la lectura del document es poden tenir dubtes de que s’hagi donat una informació útil al malalt que li permeti decidir si autoritza o no la maniobra que li proposa el metge, 3) Sovint es demana al malalt que signi el document immediatament abans d’entrar a quiròfan sense temps d’haver-lo llegit.

Donar tota la informació és una obligació legal, però també moral del metge, que s’ha d’ensenyar en l’etapa d’aprenentatge.

Compromís amb el sistema sanitari

El metge té el deure de fer un bon ús dels recursos sanitaris disponibles. S’ha de convertir en bon gestor d’aquests recursos, malauradament limitats, i que han de servir per atendre a les necessitats de tota la població.

L’exercici de la medicina necessita tres components, coneixements, habilitats i respecte als valors de la professió. Tots tres s’han d’aprendre.

Les habilitats i els valors s’han d’aprendre en la pràctica sota la tutela de metges més grans i experimentats. Els que s’estan formant no en tenen prou en saber que els valors de la professió de metge son honestedat, altruisme, compromís, compassió, afany per l’excel·lència, confidencialitat, i respecte a la opinió, religió, ideologia i orientació sexual del malalt, sinó que han de veure com els apliquen en la pràctica els seus mestres i tutors. Aquests han d’aconseguir que els seus deixebles tinguin una activitat professional, basada en l’evidència, i també basada en l’empatia i l’etiqueta.