L’estudi de nissagues sanitàries (mèdiques o d’apotecaris) ha estat una línia d’investigació força utilitzada pels historiadors de la ciència.

En algunes nissagues s’hi troben personatges de notable relleu científic. En altres, els seus components potser tenen menys relleu, però han contribuït a vertebrar el sector sanitari d’un territori, amb projecció notable en el terreny social, cultural i associatiu.

A Catalunya hi ha hagut des de sempre un interès per l’estudi de les nissagues de professionals sanitaris. Rocha (1), Corbella (2) , Guerrero (3) i Mascaró-Ballester (4) han estat alguns dels que han escrit articles on es revisen les nissagues de personalitats mèdiques destacades de la sanitat catalana.

En aquesta presentació es comenten els aspectes més notables d’una de les nissagues mèdiques d’Osona, la dels Salarich.

Joaquim Salarich i Verdaguer. La nissaga mèdica Salarich comença amb Joaquim Salarich, nascut el 1816. El seu pare és administrador dels béns de la Casa Picó, hisendats de Folgueroles, i la seva mare, que és filla d’aquest poble, és germana del pare de Jacint Verdaguer i Santaló, el príncep dels poetes catalans. Vint-i-nou anys més gran que el poeta i ja llicenciat en Medicina, converteixen el cosí gran en conseller del futur poeta en les primeres etapes de la seva vida i l’influeix en la seva vocació literària.

Inicia la seva formació al Seminari de Vic. Els esdeveniments de l’any 1835, amb l’expulsió dels ordes religiosos, li fan canviar els seus plans i obté una beca de practicant a l’Hospital Militar, on destaca per la seva actuació en el setge de Barcelona del 1842. Estudia medicina i es llicencia el 1845.

Inicia la seva activitat mèdica al poble de Sant Boi del Lluçanès el mateix any 1845 i, després de tres anys, es trasllada a Vic on desenvolupa tota la seva activitat professional sense perdre la seva relació amb Barcelona i amb les seves institucions mediques (Fig.1). La seva activitat professional adopta un caire social, alhora que es prodiga amb les seves col·laboracions a les revistes de l’època, des de La Abeja Médica. Té una actuació rellevant en l’epidèmia de còlera de l’any 1854, publicant un estudi que li val el títol d’acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Les seves publicacions i els seus estudis tracten d’higiene laboral, de previsió i assegurança. És metge forense des del 1862 al 1879 i subdelegat mèdic del districte entre 1871 i 1881. Per motius de salut, l’any 1880 es trasllada al poble de Caldes d’Estrac on continua amb la seva activitat professional i literària, i on hi mor el 1884.

Obtingué premis i distincions com la Medalla d’Or i el títol de soci de mèrit de la Societat econòmica d’Amics del País (1852), la Medalla d’Or de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1857 i 1971) i la Medalla de Coure i títol de soci honorari de l’Institut Català de Sant Isidre (1859). A més, és soci d’honor del Círcol Literari de Vic (1870), Cronista i Medalla de la ciutat de Vic (1878) i acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres i de la Societat Arqueològica de Montpeller. El seu retrat figura a la Galeria de Vigatans il·lustres.

Prodigà la seva actuació literària amb col·laboracions als principals periòdics i revistes de l’època com Lo Gay Saber, La Renaixença, La Il·ustració Catalana, El Calendari del Pagès i La Veu del Montserrat, entre d’altres. Al llarg de trenta anys, és el corresponsal del Diario de Barcelona i excel·leix com historiador amb diferents obres i publicacions.

Joaquim Salarich i Giménez. Neix a Vic el dia 29 de novembre de 1849, fill de Joaquim Salarich i Verdaguer. Cursa els estudis de batxillerat al Seminari de Vic. Comença la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona el 1864, on obté el títol de metge. El 1867, havia participat en la fundació de L’Esbart de Vic, aplec d’estudiants vigatans lletraferits, grup de gran interès pel progrés de les lletres catalanes.

El 1871, ingressa com a metge a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, on realitza intervencions quirúrgiques pioneres en l’extirpació de tumors i d’hèrnies estrangulades, alhora que fa atrevides amputacions en casos d’accident. El 1874, és nomenat director de l’Hospital.

Té una notable activitat política, social i cultural més enllà de la Medicina. Forma part de la junta del Círcol Literari amb diversos càrrecs i responsabilitats, intervé en diferents col·loquis i conferències de l’entitat, i és nomenat soci honorífic el 1870. És soci de número de la Sociedad Española de Historia Natural (1878), i és distingit amb la Creu al Mèrit Militar per la seva actuació durant la guerra civil de 1873-1876.

Acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona (1879), associat estranger de la Société française d’hygiène hospitalière (1881) i soci fundador de la Sociedad Española de Higiene (1882). A més, amb altres patricis vigatans, és cofundador de la Societat Arqueològica de Vic, que salva i recupera el Temple Romà (1882) i membre de la junta diocesana de reconstrucció del Monestir de Santa Maria de Ripoll (1886). Primer, vocal i, després, tresorer de la junta del Museu Episcopal de Vic. El 1894, és elegit regidor de l’Ajuntament de Vic, on esdevé síndic i tinent d’alcalde un any més tard.

El 1902, és el representant vigatà a l’enterrament del seu amic Jacint Verdaguer que es fa a Barcelona mentre que, el 1910, és membre de la junta organitzadora del Centenari del Naixement de Jaume Balmes. L’any 1917, amb Jaume Collell i Martí Genis, supervivents de l’Esbart, participa en la col·locació d’un pedró a la Font del Desmai en commemoració dels cinquanta anys de la seva fundació.

Durant més de cinquanta anys, el doctor Salarich és corresponsal a Vic del Diario de Barcelona i col·laborador de diferents publicacions Gaceta Médica Catalana, Crónica Montañesa, La Pàtria, La veu del Montserrat, La Independencia Médica i el Boletín Medico-farmacéutico, entre d’altres. Esdevé president de l’Associació de la Premsa de Vic el 1927, i vicepresident del comitè organitzador de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 com a representant de la ciutat de Vic. Mor a la seva casa de Vic, el 5 de desembre del 1930.

Miquel dels Sants Salarich i Torrents. Neix a Vic el 28 d’octubre de 1904. Cursa els estudis primaris al Col·legi de Sant Felip, i el batxillerat al Col·legi de Sant Miquel entre els anys 1914 i 1920. Estudia la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona, i obté el grau de llicenciat l’any 1928. Entra a formar part del Servei de Tocologia de l’Institut de Santa Madrona on hi roman tota la seva vida. És nomenat professor de classes pràctiques d’Histologia i Anatomia Patològica de la facultat de Medicina. Publica diferents treballs, alguns en col·laboració amb el seu mestre Santiago Dexeus i Font. Metge tocòleg de l’Hospital de la Santa Creu de Vic, també, manté tota la seva vida activitat professional amb assistència als centres de Barcelona i de Vic als que pertany (Fig.2).

Destaca per la seva activitat cultural i literària: fundador del Patronat d’Estudis Ausonencs i cap de la secció de literatura (1952-1967), president (1967-1982) i president d’Honor (1982-1996). Bibliotecari de l’Ateneu barcelonès (1968-1975). Obté diferents premis als Jocs Florals de la Plaça de la Llana, de Blanes, d’Argentona i als de l’Àngel Custodi. Vocal de la junta de l’Associació de Bibliòfils i de la Junta del Museu Episcopal de Vic. Autor de diferents obres de poesia i de temes històrics, especialment, en allò que fa referència a la Renaixença vigatana. Dins la seva abundosa bibliografia, podem comptar més de dues-centes setanta publicacions.

Joaquim Salarich i Torrents. Fa els primers estudis a Vic, s’examina de batxillerat a Girona i estudia Medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencia el 1918. Es doctora amb una tesi sobre Las fiebres tifoideas el 1961. La seva formació s’inicia col·laborant amb el catedràtic de cirurgia Ramon Torres Casanovas a l’Hospital Clínic, i segueix a l’Hospital de Sant Pau amb el Dr. Puig-Sureda.

Passa la Guerra Civil al bàndol nacional, ascendint a capità metge el març del 1938. Treballa als Hospitals Militars de Villarobledo, Pamplona i Cestona. Quan s’instal·la a Barcelona, esdevé cap de Cirurgia de l’Hospital Militar amb grau de comandant.

Exerceix de cirurgià a l’Hospital Militar, a l’Hospital d’Infecciosos (ara Hospital del Mar) i a l’Hospital de la Creu de Vic, i te una intensa activitat quirúrgica en la medicina privada, ja que te la fama de cirurgià expert, especialment en el terreny de la Cirurgia Digestiva (Fig.3).

Ingressa a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona amb el discurs La perforación intestinal. Nuestra experiencia en 71 enfermos operados, (1954). A l’Acadèmia ocupa els càrrecs de bibliotecari (1963-1978) i vicepresident (1974-1975). Pronuncia el discurs inaugural del curs 1974 amb el tema Evocación histórica de la Anestesiología.

Secretari de la Societat Catalana de Cirurgia, participa al Sisè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Barcelona l’any 1930 amb la ponència Una observació d’osteomielitis aguda del pubis i, també, al 1er Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana (1970). Membre de diferents entitats amb actuacions destacades com a La Mutual Mèdica de Catalunya i Balears, de la que va ser president del 1956 al 1976. Autor de diverses publicacions, col·labora a La medicina Catalana, Annals dels Hospitals Comarcals, Publicaciones del Hospital de infecciosos i Anales de Medicina y Cirugía. Fou un dels fundadors d’Ars Médica.

L’any 1975, rep el premi Virgili que atorga la Societat Catalana de Cirurgia. Posseeix, també, la Creu al Mèrit Aeronàutic atorgada en reconeixement als seus mèrits com a metge militar en l’homenatge que li ret l’Exèrcit de l’Aire el 1952.