Els sants es poden definir com fidels difunts que van excel·lir en les seves virtuts i visqueren prenent Crist com a model. L’església catòlica considera que estan al cel i que son exemple i model a seguir pels que estan en aquest món (Fig.1).

Els sants estan registrats en un catàleg general de tots els sants, anomenat santoral, en el que després del 2^on Concili Vaticà hi havia 40.000 sants. Molts d’aquests sants no reben cap culte. Segurament de molts d’ells no en tenim dades biogràfiques certes i son uns sants més llegendaris que no pas històrics.

He considerat oportú parlar de sants en aquesta entrada del blog, l’endemà d’haver parlat d’una experta en miracles, la Dra. Jacalyn Duffin.

Qui arriba a ser sant?

Als primers anys del cristianisme, arribaven a sants els apòstols i els deixebles directes de Crist. Després ho van ser els màrtirs, i més endavant els anacoretes i els eremites. A l’edat mitjana, bisbes, abats i abadesses.

En el segles XVII a XIX, son més aviat els fundadors i fundadores d’ordes religiosos, i també clergues i monges.

La proclamació de sants i santes al llarg del temps

Abans del s. XII es proclamaven en una canonització episcopal. A partir del s. XII és el Papa qui els proclama, a instàncies dels bisbes. El s. XVI, el papa Sixt V crea la Congregació dels Ritus que assumirà aquesta funció, i el S. XX el Papa Pau VI crea la Congregació per les Causes dels Sants.

Aquesta darrera és qui ha de proposar al Papa els que poden ser sants després de la Instrucció d’una causa (recol·lecció de proves de santedat i testimonis per part de l’església local, és a dir el bisbat), que es presenta a la Congregació per les Causes dels Sants. Si passa l’examen, el candidat és nomenat Venerable. Si es demostra que ha sofert martiri o ha fet un miracle, és reconegut Beat. Quan un beat fa un segon miracle pot ser canonitzat (sant).

Els sants catalans son força nombrosos. Estan recollits en dos llibres de Joan Arimany Juvanteny.

Alguns sants forasters tenen molta devoció a Catalunya: Sant Eudald a Ripoll, Sant Narcís a Girona, Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès i Santa Tecla a Tarragona.

Pèrdua d’interès pels sants

Existeix actualment una pèrdua d’interès pels sants. Molts noms propis (sobre tot en no batejats) no son noms de sant. Tampoc se celebra avui dia la festivitat del sant, sinó la de l’aniversari, com passava quan jo era nen. S’ha perdut el costum que hi hagi persones que porten el nom del sant, santa o verge local. En realitat la majoria dels joves ignoren qui era el sant de qui porten el nom.

Hagiotopònims

Els hagiotopònims son noms de poblacions o d’elements naturals (muntanyes, rius, barrancs, planes…) que son noms d’un sant o santa o verge. 114 dels 948 municipis de Catalunya son hagiotopònims.

Els hagiotopònims s’originen en els temps de les invasions mores, quan els habitants fugen a les muntanyes o a les ciutats ben defensades per por dels moros. Quan Guifré el Pilós els expulsa i s’inicia la repoblació, s’erigeixen castells i monestirs. Les poblacions que es formen al voltant de monestirs reben el nom del sant/santa/verge a qui estava dedicat el temple.

No tots els que semblen hagiotopònims ho son. Alguns topònims no estan relacionats amb sants, com Sant Carles de la Ràpita, nom posat en honor de Carles III que la fundà el 1780, o Horta de Sant Joan, en honor de l’orde dels hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem, i també Santa Oliva i Santa Pau, que son noms del llinatge de senyors locals.

L’últim sant català

Francesc Coll i Guitart (Gombrèn, 18 de maig de 1812 – Vic, 2 d’abril de 1875) va ser un sacerdot de l’Orde dels Predicadors, missioner i fundador de la Congregació de les Dominiques de l’Anunciata de la Beata Verge Maria. Va ser beatificat per Joan Pau II el 29 d’abril de 1979 i canonitzat l’11 d’octubre de 2009 per Benet XVI.