Enric Prat de la Riba (Castellterçol, Moianès, 1870 – 1917), advocat i periodista, nascut a Castellterçol (Moianès), va morir l’1 d’agost de 1917 als 46 anys a Castellterçol a causa de la malaltia de Graves-Basedow, un tipus d’hipertiroïdisme auto-immune que patia des d’aproximadament 1902, quan va ser empresonat (Fig.1) .

Aquesta dolència va deteriorar la seva salut durant els anys d’intensa activitat política al front de la Mancomunitat de Catalunya. Algunes versions diuen que els seus problemes de salut van ser conseqüència d’un enverinament a la presó, ja que el maig del 1902 passà el mateix amb el nacionalista basc Sabino Arana, que fou empresonat per haver intentat felicitar el president nord-americà Roosevelt per atorgar la independència a Cuba.

Tant Prat com Arana s’haurien “contagiat” a la presó de la mateixa malaltia, la malaltia de Graves-Basedow, una afecció que els va portar ambdós a la mort. Aquestes “coincidències” van fer pensar que en realitat els líders nacionalistes varen ser enverinats a la presó, tal com havia passat segles abans amb Pau Claris, sense tenir en compte que la malaltia de Graves-Basedow no és una malaltia contagiosa i per tant no pot ser transmesa a voluntat.

L’abril de 1902, Prat de la Riba havia sigut detingut arran de la reproducció a La Veu de Catalunya d’un article del diari de Perpinyà L’Indépendant. La Veu reproduí, el 17 de març de 1902, l’article on s’exposava la situació dels vinaters rossellonesos i les seves protestes el Ministeri d’Hisenda francès per la pujada d’impostos, L’autoritat militar espanyola hi veié una incitació al separatisme en la frase de: “vu l’intérêt qu’on nous témoigne il n’y aura qu’un seul remède; c’est l’entente avec nos voisins de Barcelona pour rendre la Catalogne libre“. Prat, com a director de La Veu de Catalunya, fou cridat a declarar pel jutge instructor militar l’1 d’abril, condemnant-lo aquest a entrar a la presó l’endemà mateix. Prat estigué empresonat una setmana a la presó barcelonina del carrer Amàlia, on ingressà el 2 d’abril, i el 7 passà a la situació de llibertat provisional en el seu domicili.

Anys més tard, en el seu discurs inaugural després de ser escollit president de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d’abril de 1914 a Barcelona, Prat de la Riba va destacar la importància del que s’havia aconseguit: «La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta i n’inicia un altre, que és el demà», recordant que feia 200 anys que Catalunya havia perdut l’autogovern (Fig.2).

El mandat de Prat de la Riba al front de la Mancomunitat és una de les èpoques de més progrés per Catalunya. Foren assoliments destacats: la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), el re-impuls definitiu de l’Escola Industrial (1907), l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (1912), la Biblioteca de Catalunya (1914); l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915).