Els hepatòlegs no hem d’assistir malalties reumatològiques que tinguin una expressió clínica hepàtica, per això habitualment tenim poca relació professional amb els reumatòlegs. Jo n’he tingut de manera ocasional amb qui va ser el cap del servei de Reumatologia del Clínic, el Dr. Jaume Rotés Querol, un tipus excel·lent, competent i encantador.

El primer contacte va ser com a malalt. Un dia, durant la guàrdia que em tocava a Urgències de l’Hospital Clínic, jo feia poc que era metge, vaig tenir un mal d’esquena que gairebé no em deixava moure, per això al matí, sortint de la guàrdia, vaig anar al servei de Reumatologia en comptes d’anar al meu servei. Volia que em visitessin, perquè estava preocupat pel dolor que tenia.

No m’imaginava que em visitaria el “jefe”, el qual va ser molt amable, em va explorar a fons, i ara no recordo quin diagnòstic va fer però en definitiva benigne, perquè el dolor va marxar en pocs dies amb un antireumàtic.

Des de llavors ens saludàvem quan ens creuàvem pels passadissos de l’hospital i teníem converses més llargues. Era un metge de prestigi, senzill, i ben disposat a fer favors.

Tenia un currículum bastant potent. S’havia format amb un reumatòleg francès, anomenat De Sèze, a l’Hôpital Lariboisière (Fig.1) i després va anar a Amélie-les-bains, que és una ciutat balneari al sud de França, on visitava el Dr Jacques Forestier, que va ser el seu mestre.

De Sèze era una patum de la reumatologia a França. Tenia un aspecte que inspirava respecte i admiració.

A la tornada a Barcelona, el Dr Rotés esdevé aviat el primer reumatòleg. Primer, cap del dispensari de la Càtedra de Pedro Pons, després director de l’Escola Professional de Reumatologia, i finalment cap del Servei de Reumatologia, quan es reorganitza l’hospital (Fig.2).

Va ser un home multipremiat (creu de sant Jordi de 2002), amb molta credibilitat com a reumatòleg clínic i acadèmic, director de la Revista Espanyola de Reumatologia (Fig.3). Home amb capacitat de lideratge, va cuidar-se de promocionar els metges i metgesses del seu servei, que li tenien un afecte filial.

Però encara més que pels seus col·laboradors, Rotés s’interessava pels seus malalts. No es va retirar en complir l’edat, sinó que únicament va deixar el seu càrrec de l’hospital i va seguir amb la seva consulta privada.

Una de les peces essencials del servei de Reumatologia del Dr Rotés era la Dra Maria Antònia Brancós i Cunill (Barcelona, 20/02/1946 – Barcelona, 14/01/1995), de qui ja n’he parlat en aquesta entrada.

La Maria Antònia Brancós era estudiant de quart de carrera el curs 1969 – 1970, i era alumna interna de la càtedra de Patologia i Clínica Mèdica del professor Gibert Queraltó. Jo era metge d’aquesta càtedra i en aquell temps era un dels metges que s’ocupaven de l’atenció de les malaltes hospitalitzades i també de l’ensenyament pràctic dels alumnes interns. Només feia quatre anys que havia acabat la carrera i tenia moltes coses per aprendre.

La Mª Antònia Brancós era una alumna excel·lent, puntual, estudiosa, amable amb els malalts. Es preparava els casos per explicar-los al metge responsable del llit (Fig.4). Quan va acabar la carrera se li van plantejar dues opcions. Una era mirar si es podia quedar a la Clínica Mèdica A, i d’aquesta manera tenir l’oportunitat de seguir treballant amb metges que ja coneixia, com el Dr Rodés, el Dr. Terés i jo. L’altre era mirar d’entrar com a metge assistent a algun altre servei de l’hospital.

Ella va escollir dues coses aventurades, una li va sortir bé i l’altra no tant. La primera va ser elegir el servei de Reumatologia, on va ser molt ben rebuda i li van donar oportunitats per a la seva progressió acadèmica. L’altra va ser casar-se amb un company de curs. Un tipus molt simpàtic, però que la va deixar amb dues criatures que va haver de criar tota sola (Fig.5).

Hauria sigut una figura de la Reumatologia catalana si no hagués patit un càncer de mama de molta agressivitat, que la va matar abans de fer cinquanta anys.

Referències

A. Caralps. Retrat de metges: Jaume Rotés i Querol. Ann Med., 2000; 83: 170 – º173.