Un dels dies més afortunats de la meva vida va ser el dia que vaig anar a veure la “Paquita”, que era la secretària del professor Gibert Queraltó a la càtedra de la Facultat de Medicina. La Paquita feia de tot: era també la secretària/infermera de la consulta privada del Dr Gibert.

Vaig anar a demanar-li què havia de fer per entrar com alumne intern a la càtedra. Em va enviar al Dr Robert Nolla, que era el professor adjunt de la càtedra (Fig.2), el qual m’envià a una sala per a dones que hi havia al tercer pis de la càtedra.

A la sala, el cap era el Dr Enrique Azorín, a qui li vaig dir que el Dr Nolla m’havia acceptat com a nou alumne intern. El Dr Azorín fou molt amable i em va presentar els dos metges de la sala, el Dr Francesc Campillo i el Dr Enric Vilardell.

He de dir que difícilment hauria trobat un lloc millor on fer el meu aprenentatge de l’ofici de metge.

Aviat em van donar responsabilitats, a mi i a l’altre alumne intern, el Dr Carles Martí Henneberg, a qui ja li he dedicat aquesta entrada del blog.

En Carles i jo ens repartíem els 16 llits de la sala. Després dels tres anys d’intern, em vaig quedar com a metge de sala i vaig tenir com alumnes interns els doctors Emili Ros i José Mª Sánchez-Tapias.

El Dr Azorín era cardiòleg, format a l’Escola de Cardiologia del professor Gibert, però també se sentia internista. Va morir jove, crec que d’un càncer de pulmó. Els tres metges de la sala fumaven, però després de la mort del Dr Azorín ho van deixar els dos que no van emmalaltir.

A mi m’agradaven els tres metges perquè eren amables, i explicaven bé. Per mi van ser un model i un estímul, i crec que els hi dec els meus èxits professionals.

El Dr Vilardell era endocrinòleg i va acabar sent el cap del servei d’Endocrino de l’Hospital (Fig.3).

El Dr Campillo era un metge de medicina general amb una gran habilitat en el tracte amb el malalt. Un dia vaig descobrir a casa de la meva sogra un exemplar de la revista Pronto, que era una revista per “amas de casa”, on la secció de consultes mèdiques era excel·lent. Vaig buscar qui n’era l’autor i vaig veure que era el meu Francisco Campillo.

Sempre els tindré presents. Tots tres mestres han influït molt en la meva manera de fer de metge.