El foc de sant Antoni era una malaltia pràcticament desapareguda des de fa un parell de segles, que va ser un turment pels ciutadans i pagesos de l’època medieval, que es presentava en forma d’epidèmies.

Aquestes plagues van determinar la creació d’una orde religiosa per atendre els malalts del foc de Sant Antoni, els antonians, i hospitals on els cuidaven, anomenats hospitals de Sant Antoni.

La malaltia podia aparèixer de forma aguda o forma crònica. La forma aguda tenia un començament sobtat amb intens dolor abdominal, i causava la mort en pocs dies. La forma crònica cursava amb dolors urents a les extremitats, que justificava la denominació de foc i que acabava produint gangrena seca amb el despreniment ulterior de les extremitats, sense que sagnessin.

Les figures d’homes amb cames amputades a les pintures d’El Bosch i de Pieter Brueghel representen malalts que han patit episodis de foc de Sant Antoni (Fig.1).

L’assimilació al sant del foc que patien els malalts, als braços i a les cames, prové dels dolors urents a les extremitats que patia sant Antoni, un cristià eremita que vivia a Egipte, que li causava el dimoni amb les temptacions a que el sotmetia.

L’orde dels canonges de Sant Antoni, o antonians, té el seu origen en la regió del Dauphiné francès, a finals del segle XI arran de la curació del mal de sant Antoni del fill de Gastó de Valloire, un noble local.

La congregació dels antonians és autoritzada pel papa Honori III el 1218. Els frares es reconeixien per dur un hàbit marró amb la lletra grega tau, que també es coneix per creu de Sant Antoni (Fig.2).

No es va conèixer la causa del mal de sant Antoni fins el segle XVI quan, a la universitat de Marburg, estudien la malaltia i la relacionen amb el consum de pa de sègol contaminat pel fong Claviceps prurpurea, conegut en català com ergot, d’aquí el nom d’ergotisme per designar la malaltia, i en castellà com cornezuelo de centeno (Fig. 3).

El fong creix a les espigues del sègol, suplantant el gra que és destruït pel fong. Té un color negre violaci i una forma que sembla l’esperó d’un gall. L’alcaloide que conté el fong és un potent vasoconstrictor de les fibres musculars llises.

Les epidèmies ocorrien en èpoques humides i fredes, i afectaven especialment la gent pobra, que s’alimentava de pa negre.

Els convents dels antonians es van estendre per tota Europa i disposaven d’hospital per atendre els malalts. Existia la creença que el camí de Santiago era una bona teràpia contra el foc de sant Antoni. La raó del benefici no era espiritual sinó que en els hospitals de la ruta es donava pa blanc als peregrins. El blat no conté aquest paràsit.

A Barcelona hi va haver un hospital i un convent antonià, situat a tocar la muralla al costat de ponent de la ciutat, que exercia un control sanitari dels viatgers, sobre tot a la seva entrada a la ciutat (Fig.4). Es va construir el segle XV, i en queda en peu una part del porxo gòtic de l’església del convent (Fig.5), al carrer de Sant Antoni Abat i que fins fa uns anys era una matalasseria.

El 1791, l’orde s’extingeix i els religiosos de tot Espanya es retiren a la casa de Barcelona, que és l’última en tancar (Fig.6).

Avui dia sabem que les lesions que causa el fong ergot són degudes a un alcaloide, l’ergotamina, que té una potent acció vasoconstrictora, que quan es consumia regularment provocava una manca d’irrigació sanguínia de les parts distals dels afectats.

L’ergotamina es sintetitza avui amb finalitats terapèutiques, com el tractament de la migranya i per evitar les hemorràgies post part.