L’any 1923, la comissió del Premi Nobel va acordar atorgar el Premi Nobel d’aquell any als Drs. Frederick Banting i JJR MacLeod, de Toronto (Fig.1). Els dos van tenir una mostra de generositat envers els seus col·laboradors Charles Best i James Cullip, i els hi van cedir la mitat del premi en metàl·lic que reben els guardonats amb el premi Nobel, agraint la seva fonamental participació en el descobriment. El més afortunat de tots va ser MacLeod, el mèrit del qual va ser deixar el seu laboratori perquè els demés hi treballessin.

El descobriment de la insulina ha tingut una transcendència incalculable. Ha canviat la vida dels diabètics i ha allargat notablement la seva expectativa de vida.

La diabetis era coneguda des de temps remots, però el coneixement científic de la malaltia és força recent. Els punts claus han estat el descobriment de Minkovski, el 1893, que l’ablació del pàncrees dels gossos els hi causa la mort per diabetis i la constatació d’una relació entre diabetis i destrucció dels illots del pàncrees, coneguts com illots de Langerhans, que produeixen una hormona que controla el metabolisme del sucre.

Banting (1891 – 1941) era un professor assistent de la Universitat de Toronto. Obté el permís de MacLeod per utilitzar el seu laboratori durant les vacances d’estiu per fer experiments en gossos diabètics (Fig.3), als que els hi administra per via intravenosa extractes de illots pancreàtics, observant que els nivells de glucèmia i les glucosúries baixen. Amb ell col·labora l’estudiant Charles Best, que anys més endavant serà un bioquímic destacat i ocuparà la càtedra de Fisiologia de Toronto, que abans ocupava MacLeod.

No pot prosseguir Banting les seves investigacions perquè el cap del departament de Medicina Interna no li permet tractar malalts hospitalitzats, però MacLeod, que és el catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Toronto, aconsegueix l’autorització per fer-ho. Tracten a Leonard, un nen de 14 anys, que té una diabetis greu, però només aconsegueixen una millora parcial amb l’extracte pancreàtic

Afortunadament, en el servei de MacLeod hi està passant un any sabàtic un bioquímic excel·lent, James Collip, a qui MacLeod encarrega que col·labori en aquest estudi per tractar d’obtenir un extracte pancreàtic més potent. Administren a Leonard el nou preparat, que conté el principi actiu de l’extracte d’illots de pàncrees al que anomenen insulina, i que injectat a Leonard determina una gran millora, de manera que Leonard viurà 18 anys més amb injeccions diàries d’insulina.

Aviat surt la primera informació de l’èxit de Banting i els seus col·laboradors, de manera que apareix en el Toronto Daily Star la informació de que s’ha aïllat la insulina (Fig.4), que no es publicarà en una revista mèdica fins 1922, després que MacLeod presenti les troballes obtingudes en la reunió de la Societat Mèdica Americana. Aquell mateix any, el Secretari d’Estat nord-americà porta la seva filla diabètica a Banting perquè la vegi i la tracti amb insulina. El resultat terapèutic és espectacular (Fig. 5), i la premsa se’n fa ressò. La filla del secretari d’estat viurà fins el 73 anys amb la seva diabetis controlada. Banting, Best i Collip patenten la insulina i la venen per un dolar a la Universitat de Toronto.

El reconeixement de Banting per haver trobat una manera de lluitar amb èxit contra la diabetis, explica que un dia li arribi un sobre per correu postal dirigit “al que cura la diabetis” (Fig. 6) sense adreça postal, ja que els empleats de correus van saber dirigir-lo al destinatari. Un doodle de Google (Fig.7) homenatja al descobridor de la insulina, així com segells de diversos països recorden el personatge.