La sanitat romana estava més centrada en la higiene personal i en la higiene pública que no pas en els aspectes mèdics. Certament hi havia metges que visitaven, generalment lliberts d’origen grec, que atenien a les seves consultes, dites tabernae, però no existia cap preocupació per incrementar el seu nivell de coneixements.

La sanitat pública s’ocupava del subministrament d’aigua de beguda segura, que s’obtenia de rius allunyats de les ciutats, i que es transportava a través d’aqüeductes (Fig.1).

També disposaven, a Roma, d’un sistema de clavegueram que transportava les aigües brutes a la Cloaca Maxima, que abocava el seu contingut al riu Tíber (Fig.2).

No hi havia hospitals i els malalts eren atesos a casa seva. Els únics hospitals que es construeixen durant l’imperi romà són els hospitals militars, coneguts com valetudinaris, per a l’atenció als legionaris malalts o ferits en combat. Tots es situen en llocs fronterers on hi ha activitat militar, habitualment per defensar-se de les tribus autòctones dels territoris ocupats.

Els valetudinaris apareixen al segle I a.C. per decisió de l’emperador August. Abans, l’atenció a militars malalts i ferits es feia en tendes de campanya en el propi campament de la legió. Amb el temps, quan les instal·lacions deixen de ser provisionals, es construeixen els valetudinaris en pedra. El nom que reben aquestes instal·lacions prové de la paraula valetudo, que significa bona salut.

Els valetudinaris eren de planta rectangular o quadrada, amb un pati central rodejat per passadissos que tenen habitacions, per a 4 o 5 persones. La part anterior de l’hospital estaria ocupada pels ferits i la posterior pels malalts (Fig.3).

L’atenció mèdica està a càrrec dels metges de la legió, que estava assentada en el campament on hi ha l’hospital. Cada legió solia tenir uns 14.000 militars entre soldats, instructors i oficials. La màxima autoritat sanitària era el Medicus Ordinarius, amb rang de centurió, però només amb responsabilitats sanitàries. Hi havia a més uns 10 o 20 metges sota les seves ordres, un per cada centúria.

Els metges estaven assistits pels capsarii, que eren els encarregats d’ocupar-se de la farmaciola (capsa), on es duia l’instrumental i els medicaments. Els capsarii eren també els responsables de posar els embenats.

L’instrumental incloïa fòrceps per extreure les fletxes, separadors, pinces, agulles, espàtules per aplicar els ungüents, torniquet, i escalpels, així com tauletes de fusta per immobilitzar alguna fractura (Fig.4).

Els metges militars actuaven en les ferides fent una neteja estricta, amb eliminació del material estrany, abans d’embenar-les (Fig.5). Els capsarii canviaven sovint els apòsits.

Queden restes de valetudinaris en diferents llocs d’Europa, com el d‘Aquius querquensis de la legió VII a la província d’Orense (Fig.6).

Al Regne Unit n’hi ha pròxims al mur d’Adrià, com el de Vercovicium. També hi ha el de Lauriacum a Lorch, Austria, el de Bona, a Bonn i el de Novaesium a Neuss, a Alemanya.