Fins entrat el segle XIX, les dones no han estat autoritzades a exercir la medicina perquè no se’ls permetia l’accés a les escoles de medicina, que estaven reservades als homes. Tanmateix a les dones se’ls hi permetia la pràctica de l’obstetrícia, ja que estava mal vist que els homes fessin parts i per altre banda les dones embarassades preferien ser ateses per una dona, independentment de la seva titulació (Figs. 1 i 2).

Malgrat aquesta limitació, algunes dones van exercir de metge a Europa els segles XIV i XV, com Dorotea Bucca, Alessandra Giliani, Rebecca Guarna i Constanza Calenda, totes són italianes, tenien estudis de medicina i van exercir sense problemes. Itàlia devia ser un país amb menys rigidesa administrativa o amb més tolerància amb conductes que es desvien de la norma.

A França, en canvi, es va produir una persecució judicial a dones per intrusisme professional. La més coneguda es la de Jacoba Felicie, una dona, sembla que jove per les declaracions dels testimonis, que va ser denunciada pel degà i els professors de la Facultat de Medicina de Paris per exercir sense titulació.

La principal acusada feia de metge a satisfacció dels seus clients. Aparentment el grau d’empatia de Jacoba, molt superior al dels metges amb títol, va despertar enveges. Ella feia el mateix que els altres metges, prenia el pols, feia la història clínica, feia uroscòpia i finalment prescrivia una lavativa, o una infusió o un sinapisme, esperant que aquestes prescripcions ajudessin a la vix medicatrix naturae (força guaridora de la naturalesa).

No tenim constància dels resultats clínics de Jacoba, si eren iguals o diferents dels metges titulats, perquè en aquesta època encara no s’havia introduït cap concepte estadístic.

On sí hi havia diferències entre els acusadors i l’acusada és en la forma de percebre els honoraris. Quan la norma era cobrar per acte mèdic, Jacoba cobrava al final de l’assistència en cada cas i només cobrava si el malalt o malalta s’havia curat.

Ignorem si Jacoba va aprendre d’algú expert quan era joveneta, o si tenia intuïció i sentit comú. Tampoc sabem on va néixer, encara que suposem que a Paris si allà exercia.

Jacoba és denunciada el 1322 pel degà i el claustre de la facultat de medicina de Paris per exercir una activitat professional per la que no està preparada, ja que a més de no tenir el títol, no te instrucció, i no sap llegir ni escriure.

El judici dura diversos mesos i es crida a declarar a set testimonis, que havien estat atesos per Jacoba. Pràcticament tots van parlar bé de Jacoba i del seu comportament mèdic. La defensa argumenta que Jacoba només facilitava les coses a totes aquelles dones que s’avergonyien si han de ser visitades per un home.

La sentència final no imposa cap sanció, però adverteix Jacoba que si la tornen a acusar de practicar la medicina serà sancionada amb l’ex-comunió i una multa de 60 lliures parisenques. A partir d’aquesta falta, es prohibeix formalment ensenyar medicina a dones a la universitat de Paris.

S’ignora si Jacoba obeí la sentència o va exercir sense que la descobrissin, o simplement no la van tornar a acusar.