La sagnia és el mètode terapèutic més antic i el que ha durat més anys. Ja s’utilitzava a la civilització mesopotàmica i a l’egípcia, a Grècia en el temps d’Hipòcrates, durant els anys de l’imperi romà, i durant tots els segles de la cristiandat (Fig.1), fins avançat el segle XIX.

Apareixen aleshores les primeres veus crítiques en constatar la falta d’eficàcia de les sagnies en moltes de les situacions en que s’utilitzava. Al principi, la base teòrica de les sagnies era l’eliminació de toxines o impureses de la sang, de manera similar al que s’interpretava en la menstruació de les dones. Més endavant es va anar ampliant el camp de les indicacions, de manera que a més d’aplicar-se en malalties de tota mena, també es considerava indicada com a preventiu de malaltia. Estava justificada en qualsevol edat i no tenia contraindicacions.

Sorprèn que durant tants segles cap metge no hagués observat que sovint en lloc d’obtenir un benefici de la sagnia es veiés un empitjorament del malalt, especialment en processos en els que les coses no havien d’anar malament. Això és el que va passar amb George Washington, el president dels Estats Units, que després d’un llarg viatge a cavall en plena nevada va contreure una traqueo-bronquitis que va ser tractada pels seus metges amb sagnies. Com que no millorava, van anar augmentant el volum de les extraccions, fins a un total de 2,365 L de sang en 12 hores, que va finalitzar amb la mort del president (Fig.2) .

La professió mèdica estava tan imbuïda de la utilitat de les sagnies que mai les havia sotmès a la crítica, excepte Laennec, que no n’era partidari, i el metge, també francès, Pierre Louis, que a mitjans del segle XIX presentà els resultats d’un estudi numèric que no demostrava la seva utilitat en les pneumònies, malaltia que era una de les indicacions principals de la sagnia. Sorprenentment, un metge amb un sentit clínic tan notable com Thomas Sydenham (1624 – 1689), que va sistematitzar els coneixements mèdics que es tenien en el seu temps, basava les seva terapèutica en dieta, purgants i sagnies de poc volum. El metge que va destacar per damunt de tots en l’utilització abusiva de les sagnies fou François Joseph Victor Broussais (1772 – 1838), deixeble del famós clínic Xavier Bichat i cirurgià de l’exèrcit napoleònic (Fig.3).

Quan s’estableix a Paris el 1814, com a professor assistent de l’hospital militar de Val de Grace, comença a exposar les seves doctrines sobre la inter-dependència fisiològica dels diversos òrgans. Creu que les malalties apareixen quan les funcions normals d’un òrgan fallen o son modificades per una excitació o una estimulació. Aquesta interpretació esdevé molt popular. Dona conferències amb molta audiència, el que permet que sigui promogut a professor de Patologia General a l’Académie de Médecine. Broussais creu que les extraccions de sang poden curar totes les malalties (Fig.4).

És partidari d’utilitzar sangoneres, més que no pas fer sagnies amb llanceta, perquè incomoda menys al malalt. Aconsegueix tanta difusió de les virtuts de les sagnies que fa incrementar de manera brutal la venda de sangoneres, que passa en deu anys d’un o dos milions a 40 milions. Les sangoneres eren accessibles per qualsevol persona a les botigues dels apotecaris, que les guardaven en pots de ceràmica (Fig.5).

Broussais posava centenars de sangoneres sobre el cos del malalt, fins i tot a l’anus, per la qual cosa se’l podria denominar metge vampir. Cada sangonera podia ingurgitar de 5 a 10 mL de sang, el que permetia calcular el volum de sang extreta segons el nombre de sangoneres utilitzades (Fig.6).

L’obsessió de les sagnies que tenia Broussais es manifesta amb la instrucció que va donar quan va fer de metge a l’Hospital Val de Grace, que a cada malalt que ingressava se li apliquessin 30 sangoneres, independentment dels símptomes que presentés.

Degut al prestigi que Broussais tenia en el seu temps, l’administració sanitària francesa va posar el seu nom l’any 1885 a un hospital de Paris, edificat el 1883. La importància terapèutica de les sagnies explica que una de les revistes mèdiques amb més prestigi per la seva qualitat, iniciada el 1820, porti el nom de l’instrument que s’utilitzava per aplicar un tractament innecessari i sovint perillós, com és la llanceta (Fig.7).

El llibre de Pierre Louis “Recherches sur les effets de la saignée” (1835) és el principi de la fi de les sagnies. John Hughes Bennett fou el metge anglès més combatiu contra les sagnies. En el seu llibre “Bloodletting and pneumonia” (1849) demostra que els malalts amb pneumònia que no rebien cap tractament vivien més que els que eren sagnats. Les sagnies van anar a menys en el segon terç del segle XIX, però alguns metges, fins i tot de molta anomenada, en seguien fent, fins i tot en el primer terç del segle XX.