La pandèmia de COVID 19 que encara estem patint, ha posat davant nostre més d’un centenar de metges i metgesses morts com a conseqüència d’haver-se infectat per coronavirus durant la seva activitat professional.

Una anàlisi de la Organización Médica Colegial indica que en el primer any de pandèmia, des de març de 2020 a març de 2021, han mort a Espanya 112 metges, 105 homes i 7 dones, la gran majoria d’Atenció Primària, majoritàriament del sector públic. El primer fou Francesc Collado, metge del barri de Sants, a Barcelona, que tenia una consulta privada on atenia malalts de mútues.

Aquest nombre de metges morts és només una part dels sanitaris morts pel COVID 19, perquè també hi ha hagut morts entre infermeres, auxiliars i altre personal sanitari.

És probable que aquesta xifra tan elevada, una de les més altes d’Europa, estigui en relació amb la falta de material protector de que disposava el personal sanitari dels centres de salut i consultes privades a l’inici de l’epidèmia.

És un fet conegut que els metges estan en risc de contraure infeccions a partir dels seus malalts. Abans del coneixement dels microorganismes, que posen en evidència, a finals del segle XIX, Pasteur i Koch, es desconeixia que hi hagués una relació causal entre les malalties dels pacients i les dels metges, que apareixien uns dies després de la visita mèdica.

Els metges estan en un risc més elevat en cas d’epidèmies ja que augmenta molt la magnitud de la font de contagi, de manera que els metges tenen moltes més oportunitats d’infectar-se.

En el cementiri del Poble Nou de Barcelona hi ha un Monument funerari (cenotafi) que ens recorda als metges morts durant l’epidèmia de febre groga que va afectar Barcelona l’any 1821 (Fig.1).

Una altra causa de malaltia, i eventualment de mortalitat, dels metges, ara molt infreqüent, són les infeccions adquirides en realitzar una autòpsia degut a una punxada o un tall inadvertit amb els instruments de dissecció o a una ferida causada per un resquill d’os. També són ara molt infreqüents les infeccions adquirides en investigacions efectuades en zones endèmiques de malalties transmissibles o en el cas de científics que es sotmeten a una auto-experimentació.

Les infeccions per una punció en una autòpsia no eren infreqüents entre estudiants de medicina els segles XVIII i XIX, però són ara inexistents perquè no hi ha pràcticament autòpsies, i si se n’hagués de fer alguna la faria un patòleg entrenat en aquesta actuació. Un cas famós de mort després de punxar-se en una autòpsia és el del professor de l’Escola Mèdica de Viena Jakob Kolletschka (Fig.2), amic de Semmelweis (veure aquesta entrada del 12/03/21). Kolletschka va presentar un quadre febril similar al de les llevadores amb febre puerperal. Semmelweis relaciona la mort de Kolletschka, mort per culpa d’una autòpsia, amb la malaltia febril de les dones en el puerperi en les que el part l’han fet metges que venien de la sala d’autòpsies sense haver-se rentat les mans. D’ací la campanya infructuosa de Semmelweis per fer que els metges es rentin les mans abans d’entrar a la sala de parts,

Una altra causa de mort de metges, també desapareguda, van ser episodis d’auto-experimentació, com va ser el cas del Dr. Jesse Lazear (Fig.3) i de la infermera Clara Maass (Fig.4), que formaven part de la comissió presidida per Walter Reed que va anar a Cuba per aclarir com es transmetia la febre groga. Els dos es van deixar punxar per mosquits que havien picat a malalts amb febre groga i van desenvolupar la malaltia, que els va matar (veure aquesta entrada del blog del 21/02/21).

Un altre cas d’auto-experimentació mal dissenyada costà la vida de l’estudiant de medicina peruà Daniel Alcides Carrión, que es va injectar material obtingut d’una berruga peruana, una malaltia benigna (Fig.5), per veure quins eren els símptomes inicials d’aquesta malaltia que sempre es reconeixia en fase crònica (veure aquesta entrada del blog del 03/05/21).

El que no sabia Carrión era que la berruga peruana era la variant crònica d’una malaltia aguda, que no es veu en tots els casos, coneguda com a febre de la Oroya, nom d’una vall andina del Perú. La febre de la Oroya a vegades és mortal, i això és el que succeí a Carrión, que poc després d’auto-injectar-se va presentar un quadre febril i anemitzant que el va dur a la mort. Anys després, un bacteriòleg argentí resident a Perú, Alberto Barton, va identificar una bartonel·la (Bartonella baciliformis) com a causa de les dues malalties, la berruga peruana i la febre de la Oroya.

Altres metges han mort d’una malaltia que estaven investigant, generalment una malaltia exòtica que estudiaven en el lloc on era endèmica. Un d’aquests fou el Dr. Louis Thuillier (Fig.6), que treballava a l’Institut Pasteur i formava part de l’equip que Pasteur va enviar a Egipte a veure si identificaven l’agent causal del còlera. Thuillier va emmalaltir als pocs dies de ser a Egipte i va morir als 27 anys, obligant a la comissió investigadora a tornar a Paris.

Un altre cas és el del Dr. Von Prowazek, descobridor de la Rickettsia que causa el tifus exantemàtic. Ell va contraure aquesta malaltia fent un estudi en una presó alemanya on s’havia declarat un brot de tifus. El germen responsable es diu ara Rickettsia prowazekii, en honor de l’investigador. També morí d’una rickettsiosi, el descobridor de la Rickettsia, Howard Taylor Ricketts quan investigava la causa de la febre de les Muntanyes Rocoses que descobrí ell mateix (veure aquesta entrada del blog del 09/09/21). També incloem en aquesta categoria el jove metge anglès Joseph Everett Dutton, mort als 30 anys a conseqüència d’una febre recurrent que estava investigant al Congo (Fig.7). Finalment recordem al japonès Hideyo Noguchi, mort a Ghana (Àfrica), investigant la causa de la febre groga.

Dediquem un record entristit a tots els metges que han mort complint el seu deure, sovint combatent malalties per les que no tenien mitjans terapèutics ni protecció.

Referència

Gabriel Martí-Amengual^,, Pere Sanz-Gallen, Josep Arimany-Manso.^. Valoración medicolegal de la infección por COVID-19 en el ámbito laboral. Revista Española de Medicina Legal. 2020; 46 ( 3 ): .146-152 .