L’Escola Mèdica de Salerno fou la primera escola de medicina en el món medieval europeu, i se l’ha considerada el germen de les universitats. Comença com una infermeria en un monestir benedictí del segle IX, el monestir de Montecasino, on amb el temps es va anar ensenyant medicina. Els estudiants pagaven per assistir a les classes (Fig.1).

Els metges s’organitzen i creen una escola de medicina per la que passaran, els darrers segles de l’Edat Mitjana, estudiants de diferents països. És una escola laica, independent de l’església i de les autoritats del principat de Salerno. No obstant, va tenir l’ajuda del duc Robert Guiscard, que en tornar de la croada el 1075 a Salerno, després de vuit mesos d’estar fora de casa, transformà la ciutat convertint-la en un centre de cultura, fet que sens dubte va beneficiar l’Escola de Medicina (Fig.2).

Salerno és una ciutat de mar, amb un port força actiu a l’Edat Mitjana, a la regió de la Campània, que té Nàpols com a capital. Els segles VIII i IX, depenia del principat de Benevento, del que s’independitza per convertir-se en principat independent (Fig.3).

És en el període de les croades, durant els segles XI i XIII, quan l’Escola de Salerno arriba a la seva màxima expansió. En aquest temps, un metge de l’escola és Constantí l’Africà, natural de Cartago, que es refugia a Salerno de la persecució a la que estava sotmès en la seva ciutat. A Salerno tradueix llibres de medicina de l’àrab. Un cirurgià destacat, Ruggero Frugardo, té un paper important a l’escola durant el segle XIV. Altres mestres destacats foren Gariopontus, que va publicar un text denominat Passionarius, basat en texts grecs, i Bartomeu Anglicus, que escrigué l’obra De propietatibus rerum, on dona importància als examens del pols i la orina, com a elements diagnòstics.

Un dels aspectes més destacats de l’escola de Salerno és la seva acceptació de les dones, no solament com alumnes, sinó també com metges que exerceixen a la pròpia escola i fan docència. Algunes tingueren força notorietat, com Tròtula de Salerno (veure aquesta entrada del blog de 29/11/21). A més de Tròtula, han quedat els noms de Constanza Calenda, Rebecca Guarna, Abella de Salerno i Mercuriade, de les que no han quedat dades personals de caràcter biogràfic. Totes van exercir la medicina i van donar classes. A aquestes quatre s’hi pot afegir Clarice de Durisio, que va especialitzar-se en malalties dels ulls, i només tractava dones, i Francesca de Roma, que exercí com a cirurgiana, esposa de Matteo de Salerno, també cirurgià.

També es pot destacar de Salerno que hi havia metges jueus i musulmans, junt amb els metges cristians. Un altre dels aspectes pels que l’escola de Salerno va tenir prestigi és pels seus estudis anatòmics.

A partir del segle XIV, l’escola entra en declivi perquè apareixen molts altres centres docents, però es manté funcionant fins 1811.

L’obra mèdica més famosa que surt de l’Escola de Salerno és el Regimen Sanitatis salernitanum, tractat que inclou normes higièniques, de nutrició, d’herbes medicinals i altres indicacions terapèutiques recomanades per l’escola.