El cardenal Richelieu és un exemple de que el grandíssim poder que va acumular en vida, no impedí que patís durament al llarg de la seva vida per malalties molt doloroses que el van fer patir gairebé diàriament.
El cardenal Richelieu es deia Armand-Jean du Plessis i va arribar a bisbe amb només 22 anys. Als 27 era cardenal i als 39 anys era primer ministre del rei Lluís XIII (Fig.1). Ocupà el càrrec fins a la seva mort el 1642, i fou succeït pel també cardenal Mazzarino.
La seva intenció era ser militar. Par aquesta raó va assistir a l’Acadèmia de Pluvinel per rebre ensenyament militar, però per diferents raons es va veure obligat a ocupar el bisbat de Luçon que estava tutelat per la seva família.
El fet d’haver entrat en l’àmbit eclesiàstic no el va apartar del món galant, ni del món del poder.
Com a primer ministre de França, consolidà la monarquia lluitant contra les diverses faccions internes, contrarestant el poder de la noblesa i convertí França en un estat fortament centralitzat. La seva política exterior es centrà a contrarestar el poder de la dinastia dels Habsburg, que regnava aleshores a Espanya i al Sacre Imperi Romano-germànic.
Va compartir el plaer de l’exercici del poder amb una patologia rectal molt dolorosa. Des de jove va patir d’hemorroides, que es complicaren amb abscessos i fístules anals que l’obligaren a tenir un secretari-infermer que cada dia li fes les cures necessàries, com el desbridament dels abscessos i l’aplicació de pomades.
Cap dels tractaments que va provar va ser eficaç, ni tan sols l’aplicació de pólvores d’ossos de Sant Fiacre, protector dels malalts d’hemorroides. Va alleugerir el dolor.
Patí també de litiasi renal, que li causava atacs de dolor còlic. En una d’aquestes ocasions va fer una retenció urinària, tornant a Bordeus d’un viatge per la Gascunya. A Burdeus va ser tractat per un cirurgià reconegut, Jean de Mingelousaulx (1567 – 1643), el qual el sondà amb una bugia canular de cera que preparava ell mateix, mantenint-la submergida en alcohol tres o quatre dies abans de fer-la servir.
La retenció d’orina es va atribuir a un abscés peri-anal, però també es podria atribuir a una litiasi, que és la causa mes comú, o a una estenosi uretral secundària a episodis de gonorrea.
El sondatge va ser fàcil, amb el cardenal dempeus. Va determinar una micció de 2L (sic), volum considerable tenint en compte que la cabuda de la bufeta és de 600 cc.
La història clínica del cardenal inclou a més crisis febrils amb mals de cap, que tenia des de petit. Les febres es podrien atribuir a un paludisme, atenent que va néixer en una zona pantanosa, on el paludisme podia ser endèmic (Fig.3).
El cardenal mor l’any 1642, als 57 anys. L’autòpsia troba un abscés pulmonar, que fa pensar en que segurament tenia una tuberculosi.
Referències
Battin, J. Le cardinal de Richelieu et le mal de Bordeaux. Hist. Sci. Med. 2012, 46: 271-278.
Bailly, Auguste (2004). Richelieu. Pozuelo de Alarcón: Espasa-Calpe Colección Austral, nº 1433.
Blog de Miquel Bruguera sobre curiositats de la història de la medicina 
Trobo molt interesant coneixer les malaties de personatges histórics que van tenir un paper rellevant a la história, a vegades per la seva crueltat. I aixó em fa pensar com influeixen aquests procesos dolorosos en el caracter i comportament de les persones…cosa que veiem a diari a la nostra feina, en el meu cas com Infermera (jubilada) que soc.
M'agradaM'agrada