Rosemary Peyton Biggs és un exemple de tenacitat en tractar d’aconseguir els seus objectius. Biggs va ser metge per la seva obstinació en negar-se a acceptar la voluntat del seu pare, que no volia que estudiés a la universitat, i molt especialment que volgués estudiar medicina.

Com si estiguessin en una negociació entre pare i filla, Rosemary va acceptar no estudiar medicina, però el seu pare va acceptar que estudiés botànica a Londres, on es va graduar el 1934, als 33 anys, i fes el doctorat sobre Micologia a la Universitat de Toronto.

Quan comença la IIª Guerra Mundial, torna a Londres i es matricula a la London School of Medicine for Women, graduant-se com a metge el 1943, als 42 anys.

Rosemary es va convertir en una hematòloga de prestigi després de treballar en diferents hospitals de Londres, en àrees poc atractives. Decideix marxar a Oxford on és acceptada en el Departament de Pathology, que engloba el Laboratori d’Anàlisis Clíniques i el d’Anatomia Patològica, del Radcliffe Hospital.

El seu primer treball va ser estudiar, des del punt de vista bioquímic, la síndrome d’aixafament, molt freqüent en aquell temps a causa dels nombrosos bombardeigs que patia la ciutat de Londres. La síndrome d’aixafament era un tema d’interès al Radcliffe Hospital, on Josep Trueta investigava els efectes sobre el ronyó en aquesta síndrome. A Rosemary li encarreguen que estudiï els processos de formació i descomposició dels coàguls sanguinis, és a dir, la coagulació i la fibrinòlisi.

La línia de recerca de Rosemary canvia quan coneix l’hematòleg Robert Gwyn Macfarlane, amb qui investiga la presència dels factors de la coagulació i la seva relació amb les malalties de la sang. Es dedica molt especialment a l’hemofília. Biggs descobreix un dia, a principis dels anys cinquanta, que hi hauria d’haver més d’un tipus d’hemofília, quan observa que es produeix coagulació de la sang en barrejar sang de dos malalts amb hemofília. Suposa que els dos malalts no tenen la mateixa hemofília, perquè un dels dos aporta el factor VIII que li manca a l’altre.

La seva recerca acaba amb el descobriment d’un factor de coagulació desconegut, a qui anomenen factor Christmas, perquè el malalt a qui se li va descobrir el factor IX de la coagulació es deia Stuart Christmas.

El coneixement que hi ha dos tipus d’hemofília es fa universal amb la publicació, l’any 1953, del llibre de Macfarlane i Biggs “Human blood coagulation and its disorders“, que s’ha considerat bàsic en el desenvolupament de l’Hematologia.

Quan Macfarlane es retira el 1964, Rosemary Biggs s’ocupa de dirigir el Laboratori de Recerca sobre Coagulació del Churchill Hospital i també del Centre d’Hemofília d’Oxford. Va impulsar iniciatives per facilitar la integració dels malalts hemofílics.

Va rebre un gran nombre de premis de societats científiques i va ocupar càrrecs de gestió científica, així com ser editora de revistes de primer nivell, com el British Journal of Haematology i el Journal of Thrombosis and Haemostasis.

Referències

Barbara J Hawgood, Rosemary Biggs MD FRCP (1912–2001) and Katharine Dormandy MD FRCP (1926–78): from laboratory to treatment and care of people with haemophilia. J. Med. Biograph. 2013;21(1):41-48.

Rizza, C . Obituary: Rosemary Biggs. British Medical Journal 2001; 323: 871.

Rosemary Biggs, la hematóloga que distinguió entre dos tipos de hemofilia donde solo se conocía uno | Vidas científicas». Mujeres con ciencia. 17 de septiembre de 2020. Consultat el 20 de juliol de 2022