Charles Darwin és un dels personatges més destacats que ha donat la Gran Bretanya. Una enquesta feta a Anglaterra va mostrar que els tres homes considerats més importants en el món de la cultura van ser Shakespeare, Newton i Darwin. El fet més rellevant en la vida de Darwin i que més va influir en el seu futur va ser el viatge a Amèrica del Sud amb el vaixell Beagle (Fig.1) comandat pel capità FitzRoy, que va durar dos anys i mig, de 1834 a 1836. Aquest viatge va inspirar Darwin per la redacció de l’Origen de les espècies.

Darwin tenia 22 anys i mig quan va embarcar com a naturalista (Fig.2). Estava sa quan va marxar i devia estar fort perquè, quan el Beagle atracava en un port per fer provisions, Darwin feia excursions per l’interior, sovint de bastantes jornades i molts quilòmetres per conèixer el paisatge i per recollir animals locals i flora autòctona.

En una ocasió, després d’arribar al port xilè de Valparaíso, Darwin va creuar Xile fins arribar als Andes, travessar-los i arribar a la província argentina de Mendoza.

En aquest viatge, estant a la població de Luján de Cuyo, va ser picat per una vinchuca (Triatoma infestans) (Fig.3), que és un insecte comú a Amèrica del Sud i que és el vector de la malaltia de Chagas (veure aquesta entrada del blog de 8/4/21). L’agent que causa la malaltia és el Trypanosoma cruzi, que ocasiona un quadre febril auto-limitat, però que després d’una latència de 20 a 30 anys pot causar manifestacions digestives i cardíaques, perquè el tripanosoma s’ha multiplicat en el cos i lesiona les fibres del miocardi i el plexe nerviós autonòmic de l’esòfag i el còlon, causant un megaesòfag i un megacòlon.

L’afectació cardíaca sol ser la causa de mort dels malalts de Chagas, que sovint han presentat durant un cert temps disfàgia, regurgitació dels aliments i constipació.

Darwin va tenir febre uns dies i es va recuperar sense seqüeles. Cap membre de l’expedició va notar cap picada. En tornar a Anglaterra, Darwin fa nombroses consultes a metges destacats perquè no es troba bé. Es queixa de cansament extrem, però no li impedeix fer un passeig diari de 3 km durant tota la seva vida després de dinar. Treballa tot el dia, llegint i escrivint, que difícilment podria fer estant cansat com a conseqüència d’una malaltia orgànica. Els metges el tracten amb mesures dietètiques i d’hidroteràpia, perquè no fan cap diagnòstic concret. Darwin té una personalitat obsessiva i és un hipocondríac des de jovenet, per això un podria fer un diagnòstic retrospectiu de malaltia funcional. És visitat d’una manera continuada per metges famosos de l’Anglaterra del seu temps, com Henry Bence Jones, Sir Andrew Clark (Fig.4) i William Brinton.

L’examen de la correspondència de Darwin ha permès a diversos autors fer propostes del diagnòstic de la simptomatologia de Darwin, que era un gran escriptor de cartes a les seves amistats, en les que es referia sovint a qüestions personals com el seu estat de salut.

Darwin va ser un malalt psicosomàtic fins al final de la seva vida, en la que va tenir dos episodis de malaltia coronària, angor o infart de miocardi, en el darrer dels quals va morir (Fig.5).

Darwin ha estat objecte de nombroses biografies on, en totes elles, la descripció de les seves malalties ocupa un espai considerable. També hi ha hagut investigadors que han analitzat la seva malaltia per fer-ne una interpretació diagnòstica retrospectiva. Un d’ells, S. Adler, va publicar un article l’any 1959 suggerint que Darwin hauria pogut tenir una malaltia de Chagas que fos la causa de la seva mort.

Aquesta hipòtesi es fonamentava en les següents dades: 1) picada d’una vinchuca quan era jove, 2) molts anys de latència i 3) malaltia cardíaca de gran, que acaba amb la seva vida. La majoria dels autors que posteriorment han examinat la patobiografia de Darwin no creuen en aquest diagnòstic, pels següents arguments: 1) pocs malalts de Chagas entre els picats per la vinchuca, 2) absència de clínica suggestiva de megaesòfag o megacòlon; 3) patologia coronària després de molts anys de la presumpta primoinfecció, més que la latència habitual. Consideren que la malaltia coronària terminal podria ser verosímilment deguda a arteriosclerosi.

AW Wodruff, professor de Medicina Tropical de la London School of Medicine és contrari a la idea que Darwin tingués una malaltia de Chagas. Interpreta que era una persona hipocondríaca amb patologia psicosomàtica, que va estar bé fins que va arribar a una edat avançada, en la que va morir d’un infart agut de miocardi, segurament per arteriosclerosi.

Referències

AW Woodruff. Darwin’s health in relation to his voyage to South America. Br Med J., 1965; 1: 745-750-

Bernstein RE. Darwin’s illness: Chagas’ disease resurgens, J. Roy.Soc. Med., 1984; 77: 608-609-

M. Rizzi., Enfermedades y muerte de Charles Darwin. Rev. Med. Uruguay, 2010; 32 (2): 123-130.

Adler S, Darwin’s illness. Nature, 1959: 184: 1102-1103.