Louis Pasteur és reconegut com un geni, i es considera que és un dels homes que ha fet més aportacions transcendentals en benefici de la humanitat (Fig.1). Se li atribueix la paternitat de la teoria dels gèrmens per la que es fa responsable a microorganismes de l’aparició de les malalties infeccioses. També es deu a Pasteur el descobriment que la pèrdua de qualitat del vi i de la cervesa seria deguda a la contaminació del procés de fermentació per microorganismes, i que es pot evitar que això succeeixi amb la pasteurització, procediment que també es deu a Pasteur i que consisteix en escalfar a 60% durant 30 minuts el vi o la cervesa.

Quan era només un jove químic que prometia esdevenir un científic, Pasteur va ser contactat per productors de vi i de cerveses, preocupats per la desviació ocasional del procés de fermentació que determinava l’aparició de vins i cerveses de mala qualitat. Pasteur descobreix, amb l’examen al microscopi de mostres de vi que s’ha fet malbé durant el procés de fermentació, la presència de microorganismes contaminants, i demostra que la pasteurització destrueix aquests gèrmens contaminants i evita la pèrdua de qualitat del vi (Fig.2).

Aquest descobriment donà a Pasteur una merescuda glòria així com l’agraïment dels productors de vi i de cervesa que li retribueixen la seva ajuda. El mèrit de Pasteur es reconeix amb la creació d’un epònim, pasteurització, que converteix el nom del científic en un substantiu del llenguatge corrent.

La importància de Pasteur en la demostració que els gèrmens son la causa de malalties i que no existeix la generació espontània d’elements o miasmes patògens, està fora de qualsevol dubte, i d’aquesta constatació es deriva l’antisèpsia primer i l’asèpsia després, i finalment la producció de substàncies anti-bacterianes i anti-víriques, que han canviat l’expressió de gran nombre de malalties i la seva gravetat.

El que segurament molts ignoren és que molts científics van contribuir, abans de Pasteur, amb aportacions experimentals i observacionals, precursores de la teoria dels gèrmens, i cal pensar que en alguna mesura devien ajudar a que Pasteur formulés la teoria dels microbis (veure aquesta entrada del 26/4/21).

Un d’aquests precursors, segurament poc reconegut, tret del cenacle dels investigadors, és Lazzaro Spallanzani (1729 – 1799), que havia refutat la teoria de la generació espontània. Pasteur tenia un quadre que representava a Spallanzani, pintat per Jules Edouard (1827-1878) (Fig.3), al menjador de casa seva, manifestant la seva admiració per aquest personatge.

Alguns científics alemanys, com Theodor Schwann (1810 – 1882) i Franz Schulze (1815 – 1873) havien fet experiments que demostraven l’existència de gèrmens, però no van ser coneguts per Pasteur, que només parlava francès.

Un metge francès deixeble de Jean Corvisart (veure aquesta entrada del blog de 4/2/22), Jean Hameau (1779 – 1851) (Fig.4), explicava com els gèrmens són els responsables de les malalties infeccioses en un llibre titulat “Estudis dels virus” (Fig.5), publicat el 1847, en el que descriu els gèrmens amb claredat i afirma que són els responsables de les malalties contagioses. Considera l’existència d’anticossos, evoca la possibilitat de vacunes amb gèrmens atenuats i reclama que es faci antisèpsia i asèpsia.

Jacques-Joseph Grancher (1843 – 1907), un metge col·laborador de Pasteur que injectava la vacuna de la ràbia al primer malalt vacunat, excusava Pasteur per no haver citat Hameau.

Mai podrem saber si Pasteur realment ignorava els estudis fets per altres autors sobre l’existència dels microbis o si coneixia els experiments que havien efectuat, però el fet que no els mencionés permet pensar que tenia la intenció que es reconegués la seva paternitat exclusiva.

El metge irlandès John Tyndall (1820 – 1893) va ser un entusiasta publicista dels treballs de Pasteur i va contribuir a la difusió de la teoria dels gèrmens. Pasteur mai va utilitzar la paraula microbi, sinó que va preferir la de microorganisme.

Referències

Jean-Marc Cavaillon, Sandra Legout. Louis Pasteur: Between myth and reality. Biomolecules, 2022; 12 (4):