Galeón de Manila era el nom que rebien els vaixells que feien la ruta Mèxic – Filipines i Filipines – Mèxic (Fig.1). El viatge d’anada durava tres mesos i el de tornada uns cinc o sis. Constantment hi havia una nau fent aquest trajecte. El port de Mèxic d’on sortien i on atracaven els vaixells era habitualment Acapulco. L’última nau que sortí d’aquest port ho va fer el 1875, quan la guerra d’independència de Mèxic.

La travessa del Pacífic en busca d’espècies i de seda de l’Orient era un objectiu molt desitjat a Europa i s’havia fet molt difícil, ja que la ruta terrestre estava controlada per la república veneciana i el viatge rodejant el cap de Bona Esperança, a Sudàfrica, estava reservat als portuguesos, gràcies al tractat de Tordesillas que havia signat el rei d’Espanya.

El viatge creuant el Pacífic no es va assajar fins que es va trobar un camí de retorn a Mèxic, per on no hi haguessin corrents marines que t’allunyessin d’Amèrica del Nord (Fig.2).

Andrés de Urdaneta, un expert mariner que s’havia fet frare agustinià (Fig.3), estava convençut que aquest camí de tornada existia i per aquesta raó va acceptar l’encàrrec del virrei de Nova Espanya, que era el nom que tenia Mèxic després de la conquesta, de preparar una expedició per trobar-lo.

Urdaneta no va voler comandar l’expedició, ja que tenia 60 anys, edat en la que, en aquell temps, ja es considerava vellesa. El comandament es va oferir al basc Miguel de Legazpi. El primer viatge (1545-1565) va resultar un èxit. Dels 217 homes que van embarcar a Acapulco, només en van morir 16.

La troballa d’una ruta pel tornaviatge va facilitar l’arribada a Manila de mercaderies, soldats i missioners, i va permetre l’arribada de seda i espècies. Un cop arribada la mercaderia a Acapulco, aquesta anava per terra fins a Veracruz, i des d’aquí s’embarcava a la flota d’Índies en direcció a l’Havana, per fer el trajecte definitiu cap a Sevilla.

Una característica del Galeón de Manila és que l’escorbut no causava gaire mortalitat en la tripulació, en comparació a la que afectava els vaixells d’altres països, com la Gran Bretanya i els Països Baixos, on la taxa de mortalitat per escorbut era altíssima. Aquesta diferència es deu a que els espanyols coneixien l’efecte preventiu dels cítrics, taronges i llimones.

L’escorbut és degut a la manca de vitamina C, element que encara no s’havia descobert, per això la seva causa es desconeixia en aquells segles en que la navegació era molt lenta. Causava una gran mortalitat en els navegants, molt més que els naufragis, o els actes bèl·lics.

La història ha atribuït el mèrit de descobrir com prevenir l’escorbut a l’anglès James Lind (1716 – 1794), que quan era cirurgià d’un vaixell, el HMS Salisbury que patrullava pel canal de la Mànega, va fer un assaig clínic (veure aquesta entrada del blog de 27/2/21). Va provar diferents substàncies en un grup de 12 mariners malalts d’escorbut de similar gravetat. Els 12 es divideixen en parelles per provar vinagre, aigua de mar, sidra, un purgant, àcid sulfúric molt diluït i llimona. Només la parella que va prendre cítrics va millorar. Lind va publicar els resultats del seu experiment en el llibre “A treatise of the scurvy” (Un tractat sobre l’escorbut), en el que proposa donar cítrics a la marineria.

El problema era la conservació de les fruites a bord. Quan Lind va deixar la Royal Army per fer la tesi doctoral, el tema es va abandonar. Tampoc Lind va ser gaire insistent, potser perquè no estava totalment convençut del paper dels cítrics. El tractament amb cítrics el va imposar un deixeble de Lind, Gilbert Blaine, que va convèncer l’Almirallat, el 1795, per que aprovés que tots els vaixells portessin llimes a bord. Al Galeón de Manila no hi havia escorbut des d’un segle abans que en els vaixells anglesos, perquè portaven llimones i taronges, o el suc d’aquestes fruites,

Qui es va adonar d’aquest fet va ser un epidemiòleg espanyol que, jubilat, examinava documents de l’Archivo de Indias, Don Julián de Zuluaga y Cebrián. Zuluaga va publicar, a la Revista General de Marina el 1980, un article on mostrava que al Galeón de Manila no hi havia escorbut perquè duia cítrics, com també en duien totes les naus que circulaven pels “mars del sud”.

Sembla que aquest encert és degut a un metge sevillà, Pedro García Farfán (Fig.4), que havia exercit a Mèxic i era doctor per la Universitat de Mèxic el 1567, que es va fer frare agustinià després que morís la seva dona. Va publicar un llibre el 1579 “Tractado breve de Anathomia y Chirugia, y de algunas enfermedades, que más comúnmente suelen haver en esta Nueva España” on es mencionava l’ús de cítrics per tractar l’escorbut, que Farfán havia recollit no sabem de qui i d’on.

Farfán té el mèrit d’haver resolt un problema greu i potser no va ser conscient del valor de la seva troballa, que va salvar moltes vides. Tampoc sabem si Lind tenia alguna idea del treball de Farfán. Probablement no, perquè les revistes espanyoles no eren llegides en aquella època, i tampoc ho són gaire en l’actualitat.

Referències

Mariano Juan Ferragut. El Galeón de Manila.