Beethoven és un dels més grans genis musicals que han existit mai (Fig.1). Ha compost un conjunt de simfonies, sonates, concerts i fins i tot òperes que han fet emocionar a un gran nombre d’aficionats a la música. Va obtenir poques satisfaccions ja que va passar mitja vida amb dolors i altres trastorns.

L’objectiu d’aquesta entrada és presentar la història clínica de Beethoven i fer alguna observació sobre l’etiologia dels problemes mèdics que va patir. Nombrosos articles examinen la patologia que va presentar Beethoven, i formulen hipòtesis dels diagnòstics dels diferents trastorns.

Beethoven ja va estar malalt de petit. Durant la seva infància, va passar la verola, que li va deixar la cara plena de cicatrius. En els Bills of Mortality de Londres al segle XVIII, la mortalitat de la verola a la infància era del 33%. El 1787, va tenir bastants episodis d’infecció respiratòria, però no hi ha constància de que tingués una tuberculosi, que era la malaltia més comuna.

Als 20 anys, comença a manifestar-se una malaltia intestinal, en forma de crisis de dolor còlic intestinal, diarrea freqüent, que s’alterna amb constipació, de vegades acompanyades amb mal de cap i fins i tot febrícula, que el deixen molt prostrat (Fig.2).

També en el període entre 1792 i 1796 comença la sordesa, que és la manifestació clínica que ha cridat més l’atenció dels historiadors. Tot i que podria ser una conseqüència d’una malaltia de Paget de l’os, és més probable que la sordesa fos deguda a una otosclerosi.

Persisteixen els trastorns intestinals, comença a consumir alcohol en excés i també fa ús del sexe mercenari. Entre 1802 i 1812, empitjora la sordesa. Molts autors creuen que la patologia intestinal és compatible amb una síndrome del còlon irritable. No obstant, la intensitat del dolor i repercussió sobre l’estat general fan sospitar que es tracti d’un trastorn de més importància.

Especialistes prestigiosos, en revisar la història de Beethoven, han posat damunt la taula altres diagnòstics que expliquessin la diarrea, el dolor abdominal i la prostració, així com un conjunt de símptomes extra-digestius que tenia Beethoven, com artritis, i problemes oculars, com fotofòbia i dolor ocular, que van ser interpretats com iridociclitis. Aquests diagnòstics que pretenen englobar en un de sol totes les manifestacions de la malaltia van ser sarcoïdosis, colitis ulcerosa i malaltia de Crohn, que són malalties sistèmiques que cursen amb afectació de diferents òrgans.

Una publicació de Sharma va suggerir el diagnòstic de malaltia de Whipple, que és una malaltia infecciosa, amb lesions causades per un bacil, Tropheryma whipplei, molt infreqüent i amb clínica multisistèmica. Cursa amb dolors abdominals i diarrees, sovint amb malabsorció, i alguns cops amb artritis, preferentment en articulacions grans.

Un article més recent suggereix que el compositor hauria tingut un saturnisme, ja que s’ha trobat una elevada concentració de plom al cabell i a l’os, segurament dels vasos que feia servir per beure. La intoxicació per plom explicaria els mals de panxa i la prostració que tenia.

El 1821, presenta un episodi d’icterícia que va durar tres mesos. No podem fer un diagnòstic retrospectiu, però podria ser una hepatitis alcohòlica, ja que en aquest temps bevia força. Potser va ser una hepatitis vírica.

Quatre anys més tard, apareixen signes de descompensació d’una hepatopatia crònica, amb edemes i ascites. És poc probable que es tracti d’una cirrosi post-hepatítica, ja que una hepatitis aguda necessita bastant més de 4 anys per evolucionar a cirrosi. Podria tractar-se d’una cirrosi alcohòlica si tenim en compte que Beethoven bevia cada dia, i força. L’ascites va exigir fer paracentesis massives, que es feien amb una petita incisió de la paret abdominal. Una d’elles va deixar una fístula per on s’escapava contínuament líquid ascític. Beethoven estava emaciat. No va durar gaire en aquest estat. Al cap de pocs dies, entrava en coma i moria. Tenia 57 anys.

El Dr. Julius Wagner va fer l’autòpsia, acompanyat d’un jove Carl Rokitansky. L’autòpsia va demostrar una cirrosi hepàtica, amb fetge atròfic i nòduls grans, esplenomegàlia, un pàncrees fibrós, potser per l’alcohol o per la malaltia de Whipple.

Durant aquests any, Beethoven va ser atès per diversos metges. El més constant i el més antic era Franz Wegeler (1765 – 1848), amb qui sempre va estar en contacte. Divuit anys després de la mort del compositor, n’escrigué la primera biografia (Fig.4).

També consten entre els que el van visitar els Drs. Johann Frank (1745 – 1821), professor de la Universitat de Viena, i Johann Adam Schmidt (1759 – 1809), metge militar i oftalmòleg, que era un violinista consumat, i fou metge personal de Beethoven de 1801 a 1806. Giovanni Malfatti (1775 – 1859) va ser qui el va atendre al final de la vida.

Referències

OP Sharma. Beethoven illness: Whipple’s disease rather than sarcoïdosis. J. Roy Soc Med., 1994; 87: 283 – 284.

M Keynes. The personality, deafness and bad health of Ludwig van Beethoven. J Med Biogr., 2992; 10: 46 – 57.