Segurament, dos dels elements que més han influït en la transformació dels hospitals per convertir-se en llocs on se salven moltes vides i deixen de ser llocs on la gent va a morir, han estat les unitats de cures intensives i el desenvolupament de l’anestèsia científica. El primer pas va ser l’anestèsia amb èter a mitjans del segle XIX, que va permetre operar sense que el malalt sentís dolor. Més tard, l’antisèpsia i després l’asèpsia han fet que els malalts hospitalitzats no morin d’infeccions quirúrgiques. I ja a mitjans el segle XX, els antibiòtics redueixen moltíssim la mortalitat hospitalària.

Bjorn Ibsen (Fig.1) era un metge danès a qui se li pot atribuir el mèrit de crear les unitats de cures intensives i de retruc millorar substantivament els hospitals. Era un anestesista que va tenir un paper fonamental en la lluita contra l’epidèmia de poliomielitis dels anys cinquanta del segle passat en el seu país.

Bjorn Ibsen neix a Copenhague el 1915 i estudia medicina a aquesta ciutat. Es gradua l’any 1940 i fa la residència en el Jutland Hospital. Decideix casar-se i anar als Estats Units a formar-se com anestesiòleg al Massachusetts General Hospital, on hi passa un any (1949 – 1950).

Torna a Dinamarca i fa d’anestesiòleg per a cirurgians que li demanen els seus serveis (Fig.2). La seva vida és opaca fins el 1952, en plena epidèmia de poliomielitis, que en els primers sis mesos causa 3.000 malalts en una ciutat de dos milions d’habitants com Copenhague. Els hospitals estan ocupats per nens, molts d’ells amb paràlisi respiratòria, dins de pulmons d’acer. La taxa de mortalitat és elevadíssima.

El 1952, el sotsdirector del Blegdam Fever Hospital, Dr. Mogens Bjorneboe, recorda una conversa que va tenir amb l’esposa del Dr. Ibsen en el vaixell que els duia a Boston sobre l’anestèsia moderna, i decideix telefonar-lo per si els pot ajudar amb un nen que està a punt de morir de tètanus en el seu hospital. Ibsen el visita i proposa paralitzar el nen amb curare i ventilar-lo manualment. El nen millora però acabarà morint al cap d’uns dies.

Aquell mateix any, apareix l’epidèmia de poliomielitis que provoca un col·lapse de tots els hospitals. A l’hospital Blegdam ingressen diàriament 50 malalts amb pòlio i insuficiència respiratòria. Mor el 87 % dels malalts, la meitat dels quals són nens. Malgrat l’ús de respiradors, els malalts moren amb una alcalosi metabòlica subjacent. L’hospital torna a demanar ajuda a Ibsen.

Ibsen proposa fer, als malalts que s’ofeguin, una traqueotomia, sedació amb pentotal i ventilar amb pressió positiva. Salva la primera criatura així tractada i ensenya cirurgians, metges i estudiants de medicina a ventilar manualment i retirar les secrecions, amb això es redueix la mortalitat de 90 % a 15 % .

Trasllada els malalts a una unitat especial on hi són tots els que necessiten ser ventilats manualment. És la primera UCI de la història (Fig.3).

Durant l’epidèmia, es dissenyen els primers respiradors amb pressió positiva intermitent a Dinamarca, a Alemanya i al Regne Unit. No obstant, no hi ha prou respiradors amb pressió positiva i decideix demanar, als estudiants de medicina de la universitat de Copenhague i a les infermeres jubilades, que facin torns de sis hores per ventilar manualment exprimit una bossa connectada al tub de traqueotomia (Fig.4).

Ibsen és contractat per l’hospital Municipal de Copenhague, on obre una UCI postquirúrgica, però que al cap d’un temps hi ingressa qualsevol malalt crític. El propi Ibsen la designa com Unitat de teràpia intensiva. Metges de tot el món viatgen a Copenhague per aprendre de l’inventor de l’assistència als malalts greus les bases de la medicina científica.

Més tard, Ibsen es va especialitzar en monitoratge i tractament del dolor. Entre les seves observacions, destaca el monitoratge de la perfusió perifèrica mitjançant la valoració del farciment capil·lar i la ingurgitació jugular, i l’ús de ressuscitació volumètrica amb vasodilatadors en el xoc.

El 1950, publica conjuntament amb la noruega Tone Dahl Kvittingen el primer llibre de cures intensives: “El treball en una unitat d’observació anestèsica”.

El director del Blegdam Hospital, el professor Henry Lassen, va publicar a The Lancet, com a únic signant, com va ser la lluita contra la insuficiència respiratòria de la pòlio, sense esmentar Ibsen, tractant de capitalitzar tots els mèrits de l’operació dissenyada per Ibsen. Contrasta aquest fet d’oportunista sense escrúpols, per apropiar-se dels mèrits d’altres, amb la generositat d’Ibsen. Malgrat les seves aportacions, mai va ser nominat pel premi Nobel, però rebé un gran nombre de reconeixements.

Mor el 7 d’agost de 2007.

Referències

Ibsen B. The anaesthetist’s viewpoint on the treatment of respiratory complications in poliomyelitis during the epidemic in Copenhagen, 1952. Proc R Soc Med. 1954;47(1):72-4.

Andersen EW, Ibsen B. The anaesthetic management of patients with poliomyelitis and respiratory paralysis. Br Med J. 1954;1(4865):786-8. 

Lassen HC. A preliminary report on the 1952 epidemic of poliomyelitis in Copenhagen with special reference to the treatment of acute respiratory insufficiency. Lancet. 1953;1(6749):37-41.

G. Carrasco. Crónicas del coronavirus: los herederos del doctor Bjorn Ibsen. Catalunya Press, Lunes, 8 de mayo de 2023.