Politzer fou la màxima autoritat mundial en el coneixement de la fisiologia de l’audició i en la patologia auditiva durant la segona meitat del segle XIX (Fig.1).

Catedràtic d’otologia a la universitat de Viena durant 30 anys, tingué milers d’alumnes, la majoria assistents a les seves classes a l’Hospital General de Viena i els altres, lectors de la seva obra magna “Lehrbuch der Ohrenheilkunde“ (1878) (Fig.2), el millor llibre de text sobre l’oïda que es va publicar els segles XIX i XX, i que encara avui és vigent.

Politzer era hongarès, nascut en un poble pròxim a Budapest. El seu pare era joier i l’avi cirurgià. Era molt estudiós i interessat pels idiomes. Estudia medicina a la Universitat de Viena, on va tenir com a mestres l’internista Joseph Skoda, el fisiòleg Carl Ludwig (veure aquesta entrada del blog de 13/04/23) i el patòleg Carl Rokitansky. Es doctora el 1859 i treballa un temps al laboratori de Carl Ludwig, on fa les primeres investigacions sobre el sistema auditiu, examinant de quins nervis provenien les fibres que innervaven el timpà.

El 1861, publica treballs sobre una tècnica pròpia per tractar les afectacions de l’oïda mitjana amb insuflació d’aire, mètode que encara s’utilitza.

Politzer fa una sèrie de viatges per veure com treballen els metges que es dediquen a l’oïda, von Tröltsch i von Kölliker a Würzburg, von Helmholtz a Heidelberg i Toynbee a Londres, que eren els que tenien més prestigi en aquell temps. A Wurzburg aprèn histopatologia de l’orella amb Kölliker, a Paris passa visita acompanyant Ménière i a Londres estudia anatomopatologia amb Toynbee.

Torna a Viena (Fig.3) i, el 1863, estableix la primera clínica del món dedicada al tractament de les malalties de l’oïda, treballant amb Joseph Gruber (Fig.4). Tenia 20 llits i atenia de 12.000 a 15.000 malalts cada any. Ell i Gruber són promoguts a professors de la Universitat de Viena el 1871.

Gruber era co-director amb Politzer de la Clínica Otològica de la Universitat de Viena, però no tenia el seu carisma i el gran nombre de deixebles escampats per tot el món.

Politzer és el primer que descriu l’otoesclerosi com una malaltia específica i independent, en descriu el mecanisme i li posa el nom. Fabrica instruments de la seva invenció per explorar la capacitat auditiva, descriu el colesteatoma, l’otitis serosa, la labirintitis, la sordesa congènita i les complicacions cerebrals d’origen òtic. Revoluciona el diagnòstic clínic de les malalties òtiques amb la il·luminació de la membrana timpànica. La seva clínica creix per poder fer l’assistència i atendre el gran nombre de metges de fora que hi fan estades més o menys llargues (Fig.5).

El 1907, es retira de l’ensenyament i a l’acte de comiat, quan es jubila, hi assisteixen més de 500 metges de tot el món.

El govern austríac li va fer un reconeixement, editant un segell amb la cara de Politzer el 1985, celebrant els 150 anys del seu naixement (Fig.6).

Referències

Mudry, A. (2000). The Role of Adam Politzer (1835-1920) in the History of Otology. American Journal of Otology, 21, 5, 753-763.

Lederer FL. A Tribute to Adam Politzer. Arch. Otolaryngol 1961;74(2):130-133.

Albert Mudry. Josef Gruber (1827-1900). An underestimated Viennese otologist in the shadow of Adam Politzer. Hist Otorhinolaryngol 2015;1:21-29

Albert Mudry, Marcel Kraft. How Adam Politzer (1835-1920) became an otologist? Otol Neurotol. 2005 ; 26(2): 292-299.