Ramón y Cajal va rebre el premi Nobel de medicina i fisiologia l’any 1906, juntament amb l’històleg italià Camillo Golgi (Fig.1). La justificació del premi fou els treballs fets pels dos autors per conèixer la histologia del sistema nerviós central.

En el discurs de recepció, en un francès molt correcte, Ramón y Cajal elogià tots els científics que fan aportacions al reconeixement d’una veritat científica, encara que no obtinguin un reconeixement públic per la seva aportació, si consideren que els descobriments científics són una labor col·lectiva, com una manifestació de solidaritat. Golgi va fer un discurs crític contra Cajal perquè tenia un criteri diferent del seu.

L’obra de Ramón y Cajal ja devia ser coneguda pel Comitè del Premi Nobel, perquè des de 1901, la data d’inici dels premis, Ramón y Cajal havia estat nominat cada any. Ho va ser 15 cops el 1901, 2 el 1902, 3 el 1904, i 33 el 1905. Aquest darrer any va ser Cajal qui va tenir més nominacions al Premi Nobel.

L’elevat nombre de nominacions que tingué Ramón y Cajal entre 1901 i 1905 manifesta l’elevat grau de coneixement que la comunitat científica tenia de Ramón y Cajal, però no va ser fins 1906 que el seu nom va ser pres en consideració pel Comitè del Nobel.

De les 63 nominacions rebudes per Cajal, 42 eren de metges espanyols i 19 d’estrangers. El nombre elevat de propostes espanyoles tradueix el prestigi i consideració que Cajal tenia en el seu país. També ser nominat per molts metges de fora havia de considerar-se meritori en una època en la que gairebé només les presentacions a congressos permetia als científics ser conegut entre els seus col·legues.

El gran valedor de Cajal en aquest Comitè va ser Gustaf Retzius, professor d’Anatomia de la Facultat de Medicina d’Estocolm. Magnus Gustaf Retzius va ser un botànic i metge suec, que va dedicar gran part de la seva vida a la investigació de la histologia dels òrgans dels sentits i del sistema nerviós, per la qual cosa se’l considera un dels fundadors de la neurologia moderna (Fig.2). També va fer importants treballs sobre l’anatomia comparada dels vertebrats. Era fill del famós metge i anatomista suec Anders Adolph Retzius, que va dedicar la vida a l’estudi de l’anatomia del crani i de l’índex cefàlic. Gustaf va seguir els passos del seu pare i va estudiar medicina, especialitat per la qual va obtenir el doctorat el 1870. El 1871, va ingressar com a professor d’anatomia al Karolinska Institutet.

Els seus estudis dels elements conductors dels nervis i de les terminacions nervioses sensorials van permetre el desenvolupament de la neurofisiologia experimental. El 1901, és nomenat membre de l’Acadèmia Sueca, institució responsable de la concessió dels Premis Nobel. La seva obra Das Menschenhirm (El Cervell Humà), publicada en dos volums el 1896, va ser probablement el treball més important escrit durant el segle XIX sobre l’anatomia del cervell. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de Bolonya (1888), Uppsala (1893), Harvard, Würzburg i Budapest (1896).

Quan Ramón y Cajal va rebre el premi Nobel era catedràtic a Madrid, però reconeixia que durant la seva estada a Barcelona va tenir la màxima productivitat científica. Va fer els experiments que el van dur a descobrir els mecanismes que governen els processos connectius i la morfologia de les neurones. Així, va elaborar múltiples assajos per perfeccionar mètodes d’impregnació argèntica com el de Camillo Golgi.

Santiago Ramón y Cajal, que era catedràtic d’Anatomia a la Universitat de València va optar a una càtedra d’Histologia de la UB, que s’acabava de crear. Va ser nomenat catedràtic de la UB, amb només 35 anys, el 2 de novembre de 1887, i va prendre possessió de la càtedra el 12 de desembre d’aquell any. Cajal va escollir marxar de València per dedicar-se exclusivament a la Histologia i abandonar l’Anatomia (veure aquesta entrada del blog de 22/3/22).

El 1889, quan Ramón y Cajal encara era força desconegut per a la societat científica internacional, va viatjar a Berlín per assistir al Congrés de la Societat Anatòmica Alemanya. En aquella reunió va aconseguir que es valorés la importància dels seus descobriments, i la teoria de la neurona va començar a ser acceptada. La qualitat de les preparacions i els seus esquemes van captivar l’il·lustre científic Rudolf Albert von Kölliker (Fig.3). A partir de llavors, el Dr. Kölliker es va dedicar a corroborar i donar a conèixer les teories de Cajal a l’elit científica de finals del segle XIX.

El 1892, va cessar com a professor de la Universitat de Barcelona i es va traslladar a la Universitat de Madrid, on havia obtingut la càtedra d’Histologia i Anatomia Patològica. Allí va treballar i va perllongar la seva tasca científica fins a la seva mort, el 17 d’octubre del 1934.