La infermeria a Europa va deixar de ser una activitat relacionada amb ordres religioses, que exercien noies sense cultura, ni educació, ni retribució, dirigides per monges, que com a millor qualitat podien mostrar la seva bona voluntat per cuidar els malalts. Per convertir-se en professió, a la infermeria li feia falta tenir un contingut teòric, és a dir una relació de les activitats que ha de fer la infermera, i un aprenentatge sistematitzat i supervisat. Això es produeix a Alemanya per la iniciativa de Theodor Fliedner (Fig.1), que va crear l’Escola de diaconesses el 1836. Florence Nightingale visita aquest centre un parell de setmanes el 1850, temps que li va ser suficient per estar segura que la infermeria era la seva vocació.

Abans de deixar Kaiserswerth, Nightingale redacta per petició del pastor Fliedner un informe d’unes 30 pàgines on explica com és el treball de les diaconesses a l’hospital, a la maternitat de la presó i a l’asil amb les ex-recluses, i també a l’escola i al jardí d’infància. L’hospital de l’Institut de les diaconesses no tenia personal mèdic que estigués durant el dia a l’hospital. Els metges passaven visita un cop al dia, amb la seva infermera, a qui donava instruccions de la medicació i altres encàrrecs a fer. Les infermeres sí que estaven tot el dia a les sales administrant cures als malalts.

Theodor Fliedner era un pastor de la parròquia de Kaiserswerth, petit poble proper a Düsseldorf, que ara és un barri d’aquesta ciutat. Abans d’assumir el càrrec, fa una visita a Anglaterra i a Holanda per conèixer les reformes que s’estan fent en aquests països per iniciativa d’Elizabeth Fry en el tema de les presons, i quan torna a Alemanya funda l’Associació de Presons alemanyes. Ell treballa com a pastor a la presó de Düsseldorf, on impulsa els serveis religiosos pels empresonats.

El mateix 1822, es casa amb Friederike Münster (Fig.2), una filàntropa que acollia nens orfes. El matrimoni es proposa ajudar els presos i els malalts, i obre un alberg per dones que surten de la presó i també un petit hospital per pobres amb una escola per capacitar noies que vulguin ser diaconesses protestants. L’Institut té tant èxit que el pastor decideix crear-ne dues més, totes dues annexes a un hospital (Fig.3).

L’obra de Kaiserswerth s’amplia fins a tal punt que se’n parla a molts llocs, per això comença a rebre visites de gent interessada en conèixer els mètodes utilitzats en aquests instituts per formar diaconesses. Escullen el terme “diaconesses” recordant els primers temps del cristianisme, en el que hi havia diaques bíblics, que eren homes que ajudaven els primers sacerdots de l’església, els quals podien ser ajudats per dones, que rebien el nom de diaconesses, les quals cuidaven malalts i visitaven les dones malaltes.

Al segle XIX, les esglésies protestants reviuen les Ordres de diaconesses, que es comprometen a treballar per Crist, sense rebre salari.

L’escola de diaconesses de Kaiserswerth admetia noies obreres d’uns 18 anys amb carta de recomanació d’un pastor o d’algun metge, que assegurés la seva integritat moral. No calien vots religiosos. En els hospitals, feien d’infermeres en els serveis clínics i també feien assistència domiciliària. Portaven un vestit blau, un davantal blanc i còfia blanca. El programa complet durava tres anys.

L’any 1851, Florence Nightingale obté permís de la seva família per fer una segona estada, aquest cop de tres mesos, que confessa fou el temps on va ser més feliç de la seva vida.

Referències

González Escudero, C.; González Santos, P.; Mañas Rueda, C.; Suárez Castañón, J.L.; Theodoro Fliedner, «Padre de las Diaconisas» de Kaiserswerth, y su aportación a la enfermería profesional. Híades: Revista de Historia de la Enfermería 2000; 7: 229-238.

Dagmar Bork. The life story of Friederike Fliedner. Int Hist Nurs J., . 2002;7(2):60-7.