L’hepatitis C haurà durat poc més que el que ha durat el meu exercici professional. Vaig acabar la carrera el 1965, pocs anys abans que es diagnostiquessin els primers casos d’hepatitis no A no B, i vaig visitar l’últim malalt a la meva consulta privada l’any en que comença la pandèmia de COVID, quan ja disposàvem d’un tractament amb agents anti-virals directes que eliminaven el virus.

El reconeixement de l’hepatitis C va ser fet per Harvey Alter el 1975, quan va comprovar que la majoria dels casos d’hepatitis post-transfusional no eren deguts al virus de l’hepatitis A, ni al virus de l’hepatitis B, que eren els dos virus coneguts en aquella data que causaven hepatitis. A aquest tipus d’hepatitis se n’hi va dir “Hepatitis no A no B” (veure aquesta entrada del blog de 15/6/23).

Aviat es comprova que hi ha casos d’hepatitis no A no B sense antecedent de transfusió sanguínia, suposant que en aquests casos hi ha hagut una transmissió parenteral distinta a les transfusions, com seria l’ús compartit de xeringues i agulles. Molts d’aquests casos eren drogoaddictes que utilitzaven la via intravenosa i altres s’haurien infectat en els centres sanitaris.

Alter obté l’ajuda de Robert Purcell, un excel·lent viròleg nord-americà, per demostrar, l’any 1978, que aquests casos d’hepatitis no A no B post-transfusional són d’etiologia vírica, en comprovar que injectant sang de malalts amb aquest tipus d’hepatitis a ximpanzés es produeix una hepatitis en els animals (Fig.1).

L’any 1989, el viròleg Michael Houghton (Fig.2) pot obtenir ARN del virus present en la sang dels malalts amb hepatitis no A no B de la seroteca de l’estudi d’hepatitis post-transfusional d’Alter, i en troba també en malalts amb hepatitis aguda esporàdica no A no B i en malalts amb hepatitis crònica i cirrosi hepàtica, demostrant que hi ha altres formes parenterals de transmissió dels virus diferent de les transfusions i que és un virus amb gran tendència a la cronicitat.

Els anys 80, un investigador del National Institute of Digestive Diseases dels Estats Units, Jay Hoofnagle (Fig.3) prova l’interferó alfa recombinant en 10 malalts amb hepatitis aguda C, tres dels quals fan una resposta sostinguda amb negativització de l’ARN del virus de la hepatitis C i normalització de les transaminases. Aquests 10 casos van ser seguits durant anys, i 3 dels que no havien respost a l’interferó van fer un carcinoma hepatocel·lular.

Els anys 80 i 90 es fan, arreu del món, estudis clínics que conclouen en la demostració que la infecció aguda per aquest virus té tendència a la cronicitat i que l’hepatitis crònica C té una gran tendència de progressió a la cirrosi i al carcinoma hepatocel·lular.

Per millorar l’eficàcia de l’interferó s’administra, el 1991, una variant de l’interferó, incorporant-li una molècula de polietilenglicol (Peg), l’interferó pugilat, i el 2001 s’hi afegeix ribavirina. Amb aquestes modificacions es millora la taxa de resposta al tractament des del 30 % al 40 – 45 % i permet administrar una dosi d’IFN a la setmana en comptes de 3 a la setmana, millorant la tolerància, que no era gens bona perquè l’IFN havia d’administrar-se molt de temps (de 24 a 72 setmanes).

El 2014, apareixen els primers agents anti-virals directes contra el virus de l’hepatitis C, Boceprevir i Telaprevir. El cost era molt més alt que el de l’IFN, però l’eficàcia i la tolerància molt superiors. Els següents anys apareixen altres anti-virals d’acció directa de major eficàcia, com Sofosbuvir, Daclatasvir i Simeprevir, que permeten simplificar notablement la seva administració, un comprimit al dia, i curar la infecció.

Des de 2014, la majoria de malalts amb infecció crònica per VHC es curen amb tractament, amb eliminació del VHC. Si el tractament es fa aviat, s’evita l’aparició de cirrosi. Si ja tenia cirrosi, s’evita el trasplantament.

En els països desenvolupats està desapareixent l’hepatitis C. La campanya per l’eradicació de l’hepatitis C s’efectua amb la detecció dels casos ocults d’hepatitis crònica o cirrosis pel VHC i el seu tractament. A Espanya es calcula que queden uns 75.000 casos per identificar i tractar, entre la població sense sostre i en immigrants il·legals. Algunes comunitats autònomes han començat la cerca d’aquests casos.

L’Associació Espanyola per l’Estudi del Fetge, que és una societat científica molt compromesa i activa, ha impulsat iniciatives per la lluita contra les hepatitis C que són referents per altres països, i fan preveure que haurà desaparegut del nostre país el 2025. La inexistència de vacuna obliga a una lluita contra la malaltia molt més lenta, eliminant la infecció en els portadors del virus.

Referències

Eliminación de la hepatitis C. Documento de posicionamiento de la Asociación Española para el Estudio del Hígado

Andrea Lombardi, Mario U. Mondelli, ESCMID Study Group for Viral Hepatitis (ESGVH). Hepatitis C: Is eradication possible? 2019; 39 (3): 416 – 426.