Les infermeres no van quedar apartades ni de l’odi ni del radicalisme ideològic durant la Guerra Civil espanyola. El fet de pertànyer o no a la religió catòlica podia determinar ser assassinat o no segons el lloc geogràfic on estiguessis. Igualment, sentir-se pròxim a un partit polític de dretes o d’esquerres també podia determinar la teva mort.

Ser infermera, dedicada al servei dels altres, malalts o desvalguts, no era un eximent per poder ser odiada. Ni tan sols les infermeres de la Creu Roja, institució neutral, estaven segures. Especialment les infermeres pertanyents a ordes religiosos i presents en els territoris fidels a la República eren les que estaven més exposades. Moltíssimes van pagar amb la seva vida la situació d’odi visceral entre espanyols que es va viure a Espanya durant la Guerra Civil, i que sembla que encara està present en amplis sectors d’aquest país.

Unes infermeres van morir assassinades en el seu lloc de treball en el territori republicà per la seva condició de religioses. Altres van morir en els bombardejos de l’aviació, que no respectava els hospitals.

El bàndol nacional tingué millor infermeria, ja que no hi hagué assassinats per motius religiosos i perquè aquelles que van poder escapar del territori republicà van aportar la seva capacitat i el seu esforç als hospitals “nacionals”.

El bàndol republicà aviat quedà amb carència d’infermeria, que es limitava a les professionals britàniques i nord-americanes que van venir amb les Brigades Internacionals, algunes de les quals han deixat testimoni de la seva estada a Espanya durant els anys de guerra.

Moltes monges infermeres de clíniques del territori republicà van ser salvades per la intervenció de metges, com el Dr. San Ricart que va amagar les de la seva clínica, o el Dr. Trueta que va fer que la seva dona maquillés monges del quiròfan de la Clínica del Remei perquè semblessin seglars.

A Europa foren les infermeres jueves les que van patir l’odi dels nazis. Algunes d’elles han passat a la posteritat per les seves heroïcitats, com la polonesa Irena Sendler (Fig.1) (veure aquesta entrada del blog de 23/11/23).

Una altra infermera destacada va ser la suïssa Elisabeth Eidenbenz (1913 – 2011) (Fig.2) que havia visitat Madrid durant la guerra en una missió humanitària. Acabada la guerra, es va agenciar un palauet a la població francesa del Rosselló, Elna, pròxima al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, i el va convertir en una maternitat (veure aquesta entrada del blog de 26/5/21).

Allà hi acollí espanyoles embarassades que estaven al camp de concentració, així com dones jueves que arribaven d’altres llocs d’Europa fugint de la persecució nazi. S’estima que va salvar la vida de 400 nens espanyols i 200 de jueus.

La maternitat d’Elna, conservada com a memòria històrica, mereix una visita (Fig.3).

Referències

Sara Donado-Mazarrón Miró, Sara Duran González. Infermeria durant la Guerra Civil. Treball de fi de grau, dirigit per: Dr. Josep Barceló i Prats. Facultat d’infermeria, Tarragona,