Les Beguines eren unes precursores de les actuals infermeres perquè majoritàriament es dedicaven a la cura de malalts i de nens desvalguts, al marge de qualsevol organització sanitària. El moviment de les beguines comença el segle XII en un àmbit geogràfic concret: el triangle Flandes-Ducat de Brabant-Renània, i s’estén per Alemanya, Polònia, Àustria, França i Països catalans.

Les beguines eren dones, solteres o vídues, que vivien en comunitat. Eren econòmicament independents, vivien en el celibat, i estaven al marge de les autoritats masculina i eclesiàstica. Eren practicants d’un cristianisme contemplatiu, dedicades a resar, atendre malalts i cuidar nens i fer treballs manuals per guanyar-se la vida, com teixir, filar, cosir, cardar llana o rentar i blanquejar roba.

No hi havia regles, ni vots, ni tenien cap vinculació amb ordes religiosos, ni estaven sota cap autoritat masculina. Eren lliures d’entrar o sortir de la comunitat a la que pertanyien, on no hi havia cap estructura jeràrquica. Algunes no s’havien pogut casar, ni entrar a un convent per falta de dot.

L’existència de beguines era difícil de comprendre en una societat masculina dominant, i tampoc eren apreciades per les autoritats eclesiàstiques. Moltes beguines duien hàbit (Fig.1), que les feia semblar monges, sense ser-ho. L’Església Catòlica va perseguir les beguines des del principi del segle XIV. El concili de Viena de 1312 les va condemnar com a sospitoses d’heretgia. Una de les beguines més conegudes, Marguerite Porete, va ser cremada viva a la plaça de Grève (Paris) per no haver acceptat que es retirés un llibre seu que la Inquisició havia trobat herètic.

A finals del segle XV, es va intentar incorporar-les a la vida monàstica reglada, especialment a l’Orde de Sant Jeroni i també l’Orde de les carmelites.

Degut a la pressió que rebien, quan es produeix la Reforma Protestant, moltes comunitats de beguines abandonen l’església catòlica i s’uneixen a la branca anabaptista.

Les beguines vivien en beguinatges, que eren barris inserits dins del teixit urbà (Fig.2). La majoria estaven protegits per muralles —de vegades fossars, també. En alguns beguinatges parroquials, a més de les cases, hi havien carrers estrets amb llambordins, església, cementiri, plaça, infermeria, convent, granja, hort, molí, graner o, fins i tot, com a Gant, una destil·leria. A Bèlgica, queden 13 beguinatges, que foren declarats patrimoni mundial de la Unesco l’any 1998. També en queden en algunes ciutats d’Holanda i Alemanya (Fig.3) .

Referències

Úbeda, Caterina; Vinyoles, Teresa «Els beguinatges, unes sorprenents ciutats medievals de dones». Sapiens, 06-03-2018.