Del Dr. Francisco Romero en tenim poca informació bibliogràfica, però sabem que va ser el primer que va operar un cor amb èxit (Fig.1). Sabem també que era fill d’un metge que exercia a Concabella, un poble de Lleida.

Neix el 1770 a Concabella i estudia teologia primer, i medicina després a la universitat d’Osca. El 1795, ja graduat com a metge, estudia per esdevenir cirurgià militar al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona de 1795 a 1797. El 1797, és admès a l’exèrcit i estarà a Almeria, on és director mèdic de l’Hospital militar d’aquella ciutat. També és director del Balneari d’aigües termals de Sierra d’Alhamilla, i metge de l’Hospital Reial de Santa Maria Magdalena d’Almeria. Va rebre l’amistat i l’ajuda de Francisco Javier de Burgos, mentor de Romero per obtenir la plaça de metge de l’hospital el 1812.

En aquest darrer hospital fa la primera pericardiocentesi de la història, el 18 d’abril de 1801, a un pagès de 30 anys de nom Antonio de Miras. Descriu la intervenció de la següent manera: “Un cop obert el pit del malalt, vaig introduir unes pinces per aixecar el pericardi i li faig un petit tall, que ocasiona l’evacuació del líquid que hi havia a la cavitat pericardíaca”. El malalt va sobreviure, així com un segon malalt operat per un hidrotòrax. Era un pagès de 37 anys que, a les poques setmanes, ja estava treballant al camp. Un tercer malalt amb hidrotòrax va morir després d’evacuar el líquid perquè se li va infectar la ferida operatòria.

El 1812, Francisco Romero abandona Espanya i marxa a França quan comença la dècada absolutista, en la que el govern de Ferran VII fa una escabetxada de lliberals. Això fa pensar que Romero era un afrancesat, com en aquell temps ho era un gran nombre de metges .

A la Societat Mèdica de Paris presenta, el 13 d’abril de 1805, la seva experiència en el tractament de les pericarditis i els hidrotòraxs, “Observatio pro hydrope pectoris”, que inclou 3 casos de pericarditis i 5 d’hidrotòraxs (Fig.2).

No sabem si va tornar a Espanya durant el Trieni liberal (1820 – 1823), com van fer altres afrancesats, o si es queda a Paris fent de metge. A Paris publica, el 1815, “Assaig sobre la manera de reconèixer la malaltia venèria abans que es desenvolupi” (Fig.3).

L’experiència pionera de Romero és de les poques aportades per metges catalans, com van ser les de Frederic Duran i Jordà (veure aquesta entrada del blog de 17/05/21) o les de Josep Trueta (veure aquesta entrada del blog de 26/10/21), d’Ignasi Ponsetí (veure aquesta entrada del blog de 5/5/21) i de Fidel Pagés (veure aquesta entrada del blog de 22/04/21), i per això haurien de ser recordades. Paradoxalment, Romero és un desconegut en la bibliografia mèdica catalana. Potser pel fet de ser metge en un hospital d’Almeria quan fa la primera pericardiocentesi el fa ser considerat andalús, malgrat néixer a Catalunya i formar-se al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona.

Potser va quedar molt temps oblidat perquè la Societat Mèdica de Paris va considerar que el procediment efectuat per Romero era massa agressiu i va silenciar el seu treball. La primera menció d’aquest metge i de la seva intervenció es deu a Victor Escribano Garcia, que va publicar a Rev.Esp. Cirurgia de 1921 un treball titulat: “Romero y la pericardiotomía”. Posteriorment el metge José Pascual Rodríguez publica, el 1985, una monografia sobre el personatge. Més tard, Alejandro Arís publica, el 1997, la història de Francisco Romero a The annals of thoracic surgery.

Referències

Arís A. Francisco Romero, the first heart surgeon, Ann Thorac Surg.,1997; 64: 870-871.

Pascual Rodríguez J. Francisco Romero, padre de la cirugía cardíaca. Med Hist (Barc) 3ª época, 1985; 7: 2-26.