A Roma hi havia pocs metges en el temps de l’imperi. Els pocs que tenien consulta eren grecs. Alguns van tenir molt prestigi, com Asclepíades, que va viure el segle I a.C. i fou amic de Ciceró. Altres molt reconeguts eren Aule Corneli Cels que va viure el segle I d.C., i Dioscòrides, també del segle I d.C., que va ser un expert en plantes amb acció terapèutica (Fig.1).

Galè fou el metge mes famós de Roma (Fig.2). Vivia a Roma el segle II d.C, quan es produí la pesta dels Antonins, que fou una epidèmia de verola.

A Roma els que estaven ben cuidats mèdicament eren els legionaris, que disposaven d’hospitals en diferents punts de l’imperi, sempre en àrees que feien frontera amb territoris encara no pacificats. Allà hi estava la legió defensant la frontera.

Els hospitals dels legionaris es deien valetudinaris (de valetudo que vol dir salut) (Fig.3). El govern de Roma i els cònsols de les legions cuidaven molt l’estat de salut dels legionaris, conscients de la seva importància pel manteniment de l’estabilitat de les fronteres (veure aquesta entrada del blog de 21/7/21).

La superioritat dels legionaris sobre els exèrcits enemics no era només degut al seu nombre superior, sinó al seu bon entrenament i l’expertesa en estratègia del seus comandaments, i potser també per les atencions sanitàries que rebien.

Cada legió romana, constituïda per cinc mil soldats, estava assistida per 24 cirurgians proveïts d’instrumental quirúrgic. Els cirurgians bullien els instruments abans de fer-los servir i netejaven les ferides amb vinagre, un potent antisèptic.

A Roma destacava l’atenció que les autoritats tenien per la higiene i la salut pública. Roma era l’única ciutat al món amb una xarxa de clavegueram, que recollia les aigües brutes i les abocava a la Cloaca Maxima, des d’on acabaven al Tíber.

També els responsables de l’arquitectura sanitària de la ciutat s’havien encarregat de construir una xarxa d’aqüeductes que duien aigua de boca de rius on no hi havia encara contaminació de les aigües (Fig.4). En temps de Trajà hi havia nou aqüeductes que duien aigua potable a la ciutat.

El programa de salubritat urbana, consistent en abastiment d’aigua i en eliminació segura de les excretes, ha existit durant tota la història de la ciutat.

Roma tenia un sistema d’eliminació d’excretes a través de latrines a les cases i latrines públiques al carrer (Fig.5).

Una de les grans aportacions de Roma a la higiene fou la construcció de banys públics o termes. El segle III d.C., a Roma hi havia 15 termes.

Els banys romans tenien la mateixa distribució: primer el trepidarium, una habitació amb aigua tèbia, després el caledonium, amb aigua calenta, i finalment el frigidarium, habitació amb aigua freda.

Referències

Jackson, Ralph (1988). Doctors and diseases in the Roman Empire. Norman: University of Oklahoma Press.

Schiavone, MA. La medicina en Grecia y Roma [en línea]. En: Lizarraga, AA., Lemus, JD. (eds.). Introducción a la salud pública 2. Buenos Aires : Universidad del Salvador, Facultad de Medicina, 1995. Disponible en: http://bibliotecadigital.uca.edu.ar/repositorio/rectorado/atencion-primaria-salud-schiavone.pdf [Fecha de consulta: 9 de diciembre 2023)