La sagnia és el procediment terapèutic més antic (Fig.1). Durant molts segles era un tractament que s’aplicava a quasi totes les malalties, tant en la medicina occidental com en l’oriental, però ja avançat el segle XIX, científics de gruix van començar a qüestionar la seva utilitat. Altres, però, la seguien utilitzant convençuts de la seva utilitat.

La professió mèdica tenia tan interioritzada la pràctica de la sagnia, que a la revista mèdica europea més prestigiosa, que apareix a mitjans del segle XIX, li posen el nom de “The Lancet”, que és l’instrument que els barbers primer, i els cirurgians més endavant, utilitzaven per sagnar els malalts (Fig.2).

Variants de les sagnies foren les escarificacions, les ventoses i les sangoneres.

A l’edat mitjana, a Europa, quan la medicina era una activitat pròpia del monestir, on els monjos que havien conservat i traduït la literatura llatina, persa i àrab eren els que feien les sagnies, deixen de fer-les perquè l’Església prohibeix que els monjos toquin sang. Per aquesta raó han de cedir aquesta pràctica als barbers que hi havia en cada monestir, encarregats de fer la tonsura dels monjos (Fig.3).

Quan els barbers, convertits en cirurgians-barbers, surten dels monestirs i s’instal·len en les seves botigues, han de ser examinats, a partir del segle XVI, per un tribunal del protomedicat creat pels Reis Catòlics. Abans d’examinar-se, han d’haver passat quatre anys fent d’aprenent sota la tutoria d’un cirurgià-barber titulat. Un cop aprovat l’examen, el nou cirurgià s’instal·lava en l’obrador d’un altre cirurgià o obria la seva pròpia botiga, que s’anunciava amb un cilindre de franges obliqües blaves, blanques i vermelles a la porta, com el que tenen ara les barberies.

Aquest cilindre s’inspira en el color de les benes tacades amb sang venosa i sang arterial pendents de rentar i les benes ja rentades, que hi havia esteses al sol en les barberies medievals (Fig.4).

El volum de sang extreta depenia del criteri de cada barber sagnador. Els malalts benestants i els aristòcrates eren els més sagnats, perquè rebien una atenció mèdica més pròxima i intensa. Alguns exemples són el rei de França Lluís XIII, a qui van fer 47 sagnies en un any, o Lluís XIV que es va negar a que n’hi fessin més, després de fer-n’hi 38.

A França hi va haver un gran debat sobre les sagnies en l’època napoleònica. Encapçalaven el combat dialèctic Laënnec, que estava en contra, i Broussais, que estava a favor. Broussais (veure aquesta entrada del blog de 30/9/21) va fer importar 41 milions de sangoneres, que era el procediment de venosecció que ell practicava.

Es va haver d’esperar el segle XIX perquè un metge demostrés, amb criteris estadístics, que la sagnia no era útil en cap de les malalties en que s’aplicaven. Pierre Louis (Fig.5) va examinar l’eficàcia de les sagnies en malalts amb pneumònia i va comprovar que els que rebien sagnies quan la malaltia ja estava avançada es morien més. Només els que havien sagnat al principi havien sobreviscut (veure aquesta entrada del blog de 4/10/21).

Molts altres autors amb criteris més científics que els de Broussais demostren la ineficàcia de les sagnies, que s’utilitzen cada com menys.

En l’actualitat, la medicació amb sagnies està limitada al tractament de l’hemocromatosi primària i al de la policitèmia.

En els últims 50 anys s’ha re-introduït l’ús de les sangoneres pels cirurgians plàstics que han comprovat la seva utilitat per evitar la pèrdua dels penjolls de pell trasplantada, que solen tenir una congestió exclusiva inicial que pot determinar la seva pèrdua.

Referències

José A. Rodríguez Montes. La sangría terapéutica: del rito a la ciencia. Bol. Acad. Malagueña Ciencias.

Abel F. Martínez Martín. Sobre sangrías, sanguijuelas y sangradores. Rev.salud.hist.sanidad.on-line 2010: 7 (2): 49-59.